Educar per viure en un món més igualitari i millor vol dir fer algunes coses diferent de com venim fent fins ara. Si volem transformar i desconstruir la cultura que empara la violència i la desigualtat de gènere cal transformar i desconstruir prèviament moltes de les dinàmiques i pràctiques que predominen en les nostres aules i patis escolars.
Després d’aconseguir una escola pública mixta (ja en fa uns quants anys) semblava que s’hagués assolit la igualtat d’oportunitats entre homes i dones i passar a altres qüestions d’índole més cultural i de transmissió de desigualtats semblava que era per a feministes que busquen sempre tres peus al gat. Passats tots aquests anys de laxitud envers la qüestió de gènere a l’escola s’ha anat evidenciant que aquesta pretesa igualtat d’oportunitats no era tal ja que l’escola, en molts casos, no fa més que reflectir un determinat sistema cultural i social antropocèntric per no dir obertament masclista.
Ens hem adonat doncs, que
la perspectiva de gènere és un element vital per a la construcció d’una societat més equitativa i justa i que cal deixar de pensar que l’escola mixta “per se”, sense aquesta mirada de gènere, pot ajudar en aquesta transformació. Ens calen escoles no només mixtes sinó coeducatives que puguin incorporar un treball de socialització de gèneres que elimini els aspectes negatius i limitants associats al sexe així com les jerarquies dels models vigents que donen pas a la desigualtat de gènere. L’objectiu primordial que hauria de tenir l’escola al respecte és el ple desenvolupament de cada infant en totes les dimensions de la vida evitant que les etiquetes associades al gènere puguin exercir de coercitives en aquest desenvolupament personal i social de les nostres criatures. Aquestes etiquetes o estereotips de gènere tenen a veure amb atorgar a les nenes i nens una sèrie de qualitats segons el seu sexe de manera molt sovint implícita però que acaba determinant els comportaments adoptats tant per nens com per nenes, les quals assimilen els rols i els reprodueixen de manera molt representativa. Les nenes són tranquil·les i els nens són moguts, les nenes són bones en llengua i els nens en matemàtiques i ciències, a les nenes els agrada parlar i als nens els agrada jugar a futbol, etc. Totes aquestes idees subjacents en el nostre imaginari col·lectiu acaben traspassant les intervencions educatives a les escoles i acaben configurant un univers de desigualtat que es visualitza en els espais i la seva ocupació per part de nens i nenes i és fa molt evident en moments de joc lliure i en l’entorn del pati.
Ens calen doncs, claustres que posin la mirada en aquests elements per transcendir-los i buscar accions que els transformin i els contravinguin. Tot i que també serà necessari que puguin fer una reflexió interna per tal d’anar fent camins d’anada i vinguda des d’un pla propi i personal per poder reconèixer en un/a mateix/a aquests prejudicis que ens condicionen la mirada.
Si ens preguntem a nosaltres mateixes segurament, d’entrada, direm que no som masclistes, que actuem justament i de manera equitativa sense fer diferenciacions per sexes dels nostres infants. Malauradament la realitat no és així, ja que les escoles i mestres no ens desenvolupem de manera aïllada de la societat i, desafortunadament, la nostra societat encara és patriarcal i masclista. En aquest sentit cal doncs que ens puguem analitzar netament i que puguem reconèixer en nosaltres aquests prejudicis per tal que identificar-los ens ajudi a canviar la mirada de com estem acompanyant als infants en el seu desenvolupament. Aquests prejudicis són els que ens fan tenir determinades expectatives i sota els quals projectem desigualtats envers els i les nostres alumnes.
Ens cal coeducar per tal de prevenir desigualtats i també violències de gènere. Violències que es donen en actituds d’hostilitat cap a qui no encaixa en el sistema predeterminat sexe-gènere, desigualtats en considerar normal la predominança del futbol jugat per nens ocupant gairebé tot l’espai de pati o en no haver-hi presència de dones en els llibres de text ni com a referents intel·lectuals ni com a eminències en qualsevol camp científic o humanístic.
Podem començar per petites accions, no cal canviar tot el projecte d’escola com donar la volta al mitjó, el que cal és poder fer petits canvis però que provinguin d’una reflexió profunda en relació a la perspectiva de gènere i que estiguin sustentats per aquesta anàlisi. Així mateix, cal poder implicar a tota la comunitat educativa en el sentit de fer petites accions però que transcendeixin i que puguin tenir un impacte també en les actituds i comportaments que molt sovint sota forma de “broma” acaben resultant ser formes de sexisme i de discriminació. Per tant, ens hem de fixar en accions que canviïn dinàmiques no només a les aules, sinó també i sobretot en la convivència entre les i els nostres alumnes i en les relacions que es donen entre ells i elles, amb i entre el professorat i en el si de la comunitat educativa.
