Hi ha temes que ens costa parlar amb els infants, probablement perquè també ens costa parlar-ho entre nosaltres, els adults, inclús amb nosaltres mateixos. Són temes tabú, temes que defugim perquè sovint no sabem ni com parlar-ne, temes que ens fan por.
Un d’aquests temes és la salut mental, que és juntament amb la salut física un tot inseparable però, tal com dèiem, sovint ens costa menys parlar d’alguna cosa quan la podem veure i tocar, un braç trencat ens costa menys, un trastorn obsessiu compulsiu no, almenys no fins que no ho coneixem.
Allò que no coneixem ens fa por perquè sovint davant del desconeixement no hi posem paraules i fets concrets, sinó que inventem, imaginem, i acabem estigmatitzant. Sovint hem associats coses que en realitat no sempre han d’anar juntes i, de tant repetir-les, les hem convertit en veritat. Les persones que pateixen algun problema de salut mental no són ni agressives ni violentes, no són persones estranyes… són el teu pare, el teu germà o tu mateix.
Per tant, cal parlar-ne obertament i fer-ho primer entre els professionals, revisar el nostre llenguatge, els nostre prejudicis o desconeixement sobre el tema, formar-nos per poder-ho parlar amb els infants.
Hem de pensar que 1 de 4 persones patirà al llarg de la seva vida un problema de salut mental transitòria o permanent. Per tant, ens hem de preparar per poder reconèixer-ho si ens passa a nosaltres o als qui tenim a prop per poder acompanyar-los. Com en gairebé totes les coses difícils a la vida, si estem acompanyats, si ens sentim compresos i escoltats, si sentim que podem demanar ajuda a l’altre i ens la donarà, qualsevol cosa la sentim més possible i suportable.
Cal que puguem parlar-ne a l’aula, que incorporem les malalties mentals com a part de la gestió de les emocions, que puguem ajudar als infants a reconèixer quan allò que està sentint pot ser una malaltia perquè pugui demanar ajuda el més aviat possible. Que puguem trencar estigmes amb els infants, hem avançat en altres camps socialment, hem acceptat discapacitats, diferències en les condicions sexuals diverses, però la salut mental encara és una assignatura pendent de manera majoritària.
Si com a societat tornem a demandar que l’escola recuperi el seu paper d’educar per a la vida i no per tenir un lloc de treball, haurem d’incorporar les habilitats socials com una matèria de treball al costat de les matemàtiques i la música.
Fem que la gestió de les emocions no sigui només un lema bonic que les escoles fan servir per atraure famílies, o una activitat aïllada entre un mar d’assignatures, si realment ens creiem que és cabdal, estarem contribuint entre moltes d’altres coses a treballar per millorar la salut mental dels infants.
- Els infants i joves pateixen depressió, tenen pensaments de suïcidi i a vegades accions suïcides. Els infants i joves pateixen ansietat, de molts tipus, pànic, fòbia, TOC, etc.
- Els infants i joves pateixen esquizofrènia
- Els infants i joves pateixen de trastorn bipolar
- Els infants i joves pateixen de trastorn de la personalitat
Totes aquestes malalties són presents a les nostres aules, a través d’alumnes que ni tants sols saben què els hi passa, si des que els infants són petits hem pogut treballar les emocions com a part de la nostra vida d’una manera normalitzada, si tenim clar que raó i emoció són indissociables i es modifiquen, donarem passos ferms per ajudar als infants que ho necessiten. Però també per contribuir al canvi social d’acceptació i suport de les persones que pateixen malalties mentals a la nostra societat, en tots els entorns, laboral, i de lleure.
