Basem, sobretot, les estratègies d’intervenció en aspectes comunicatius i relacionals, ja que són els bàsics per a poder dinamitzar i enriquir el joc lliure dels infants aportant nous elements i reptes que afavoreixin el seu aprenentatge.
El primer pas (com ja explicitàvem en l’anterior post sobre Acompanyar el joc lliure) és la preparació, organització i presentació dels espais i materials a utilitzar. A banda del què hem comentat sobre la intencionalitat educativa, cal que la seva presència i presentació provoqui i, en certa manera, captivi als infants per tal que se sentin interpel·lats i la situació els convidi a l’acció i activitat lliure.
La nostra presència en el joc és necessària però la nostra actitud ha de ser de disponibilitat i proximitat però sense interferir-hi de manera invasiva. Si creiem que podem aportar alguna cosa al joc per fer-lo més ric i decidim intervenir, ho farem després d’observar el seu desenvolupament i des d’un pla d’igualtat, entrant en l’univers que ha creat i generat l’infant i no com a persona adulta que opina respecte a la situació que hi ha donada. Pensem que som model i referent i el que nosaltres fem i diem pot fer variar la seva activitat si perceben algun judici de valor darrera de les nostres observacions. Per tant, les estratègies comunicatives que podem utilitzar són:
- Verbalitzar el què estem observant, posant paraules a les seves accions, per tal de refermar idees i conceptes sense que hi hagi cap judici de valor.
- Veig que has posat el pal a sobre el pot.
- Ara ha caigut el pal.
- Repetir les paraules que pronuncia l’infant també ajuda a emfatitzar el seu joc i els seus descobriments.
- Infant: pal. Adult: has agafat el pal.
- Iniciar frases o deixar frases inacabades que provoquin respostes o reflexió sobre els elements del joc i de l’activitat per enriquir-lo.
- I ara el pal…
- El pal estava sobre el pot i ara…
- Una de les estratègies més òptimes per aportar i enriquir el desenvolupament del joc lliure són les preguntes obertes. Podem llançar preguntes que facin reflexionar i provar nous reptes i noves oportunitats de joc sempre en funció de l’observació que estiguem realitzant respecte al desenvolupament del joc i sempre amb intencionalitat educativa. Cal que puguin ser preguntes obertes que vagin més enllà de sí i no i cal que també deixem el suficient espai tant perquè puguin trobar les seves pròpies respostes, sigui verbalment sigui experimentant-les, com perquè puguin també decidir no acollir o acceptar la pregunta i continuar amb el seu joc com l’estaven realitzant.
- Què passaria si ara mous el pot?
- Es poden posar més pals a sobre el pot?
- I si també hi poses una pedra?
- Cal poder evitar preguntes rutinàries que no aporten res ni al joc ni a l’infant tipus: T’ho passes bé? (si no s’ho passés bé ja hauria canviat d’activitat) Vols un altre objecte? (quan està absort manipulant un material), així com restringir o limitar les lloances (si voleu, llegiu: 5 raons per deixar de dir molt bé!) i les sobreactuacions amb les que a vegades acompanyem les nostres interaccions amb els infants. Cal poder incidir que el protagonisme és de l’infant i de la seva activitat lliure i nosaltres no hem d’acaparar el protagonisme amb les nostres actuacions, com dèiem, la nostra presència ha d’acompanyar la seva activitat per enriquir-la i la nostra intervenció sempre s’ha de produir des d’un pla d’igualtat en el joc.
De la mateixa manera que comptem amb estratègies verbals, cal parar esment a la nostra postura i actitud no verbal per tal que el joc lliure es desenvolupi de la millor manera possible:
- Com ja hem anat remarcant la nostra actitud i, per tant, presència corporal, ha de ser propera, disponible, acollidora i oberta. Ens hem d’integrar en l’espai i en el moment de joc. Si pot ser situant-nos assegudes o en un mateix pla que els infants, relaxades i amb braços i cames sense creuar.
- Cal que puguem abastar amb la mirada a tots els infants i, si ens miren, retornar-los la mirada, somriure, assentir, mostrar sorpresa…