Ja fa molt de temps que es parla dels límits a l’educació, tant, que la paraula límit ha anat adquirint noves dimensions i s’ha dotat d’un imaginari respecte a la mateixa que fa que susciti en cada persona determinats sentiments i que remogui inconscientment parts d’un mateix. És davant la càrrega emocional per sentiment propis, suposats en l’altre i creences vàries que voldria parlar de llindars i no de límits.
Els llindars ens fan adonar del topall de les coses. Davant d’un objecte, els seus confins ens fa sentir fins a on podem arribar amb aquell objecte, és a dir, perceptivament sabem com és i podem preveure quin comportament tindrà davant d’alguna acció que hi exercim. Els “llindars” de l’objecte ens en marquen i determinen el seu ús.
Si ho extrapolem a la vida, en general, a tot el seguit de persones, objectes, éssers, materials, estem davant d’un espai gairebé infinit que se’ns obre davant dels peus. Si no delimitem l’espai, el
parcialitzem, el categoritzem i el comprenem sentirem el buit immens davant d’un món gegant i incomprensible perquè no l’hem delimitat, no hem posat llindars i separacions als diferents elements que el configuren.
El coneixement i l’aprenentatge de fins on arriba un fet, un objecte, una situació, ens dóna molt elements per comprendre’l i per poder interactuar-hi en conseqüència. Sense aquest coneixement la immensitat ens aclapara perquè res té aturador ni fi, tot es pot estendre infinitament en l’espai i el temps.
Si ens posem en la pell d’un infant que poc a poc va adquirint la consciència del jo, diferenciant-lo de l’entorn, objectes i dels altres, si pensem no només en la seva dimensió respecte al món, sinó també en el fet que tot just comença a construir conceptes i relacions envers el que l’envolta, segur que podem imaginar-nos el que és la immensitat i l’inconegut.
Els infants necessiten conèixer, necessiten delimitar i establir llindars, necessiten saber com gestionar els elements i situacions que se’ls presenten, saber com interaccionar-hi. Amb el coneixement i l’aprenentatge, vulguem o no, arriba la categorització de les coses, amb els seus llindars definits tant perceptivament com a nivell de convenció social.
Aquesta primera parcialització i categorització ens permet anar dotant de sentit i significat el que ens anem trobant al llarg de la vida. Ens és útil per formar-nos idees i saber com hem d’actuar davant determinats elements o situacions, per no haver de construir contínuament significats ni atribucions i per tenir seguretat de per on ens movem alhora que podem determinar algunes certeses quan davant de l’assaig i error sempre hem obtingut la mateixa resposta.
Si no sabem quin és el final d’un camí, ens podem imaginar a nosaltres mateixos caminant infinitament, si no coneixem els llindars de l’altre podem pensar que no existeix i ens serà molt difícil construir el concepte d’alteritat i reconèixer l’altre també com dipositari de drets i mereixedor de respecte.
Quan no posem, expliquem o mostrem els llindars de les coses i situacions, no estem respectant l’infant, li estem dificultant l’aprenentatge i li estem impedint que prengui consciència i pugui anar construint la seva identitat en contraposició a la resta del món, és a dir, l’infant construeix el seu jo tot determinant que la resta de coses i persones que l’envolten no són “jo” i ho fa a través de processos i d’establir llindars entre ell i l’entorn. Aquest procés pot produir frustració a l’infant quan les persones o objectes no responen com ell voldria però l’estan ajudant a construir identitat i a fiançar-se com a individu.
