La professionalització de certes feines, sobretot socials, assistencials, sanitàries i educatives que havien estat desenvolupades per persones voluntàries durant dècades, va suposar un avenç molt important en l’adquisició de nous coneixements per part de moltes persones que promulgaven per tecnificar i dotar de pensament i ciència les intervencions. Aquest avenç ha estat innegable, deixar de considerar que l’assistència a les necessitats puntuals o permanents de les persones es podia fer només amb bona voluntat va aportar gran valor als serveis que fins aquell moment havien rebut moltes persones.
Va aporta mètode, ens va permetre sistematitzar intervencions i pràctiques. Ens va permetre analitzar i estudiar i extreure’n teories, o sigui fer ciències socials, descartar males praxis i allunyar de criteris personalistes o només religiosos el tracte vers les persones. Ara bé, això també va portar conseqüències al nostre entendre negatives, que és la despersonalització del tracte vers l’altre al·legant professionalitat.
Sovint en algunes universitats s’escoltava que per ser professional havies de ser asèptic, no implicar-te emocionalment per preservar-te a tu i així poder actuar amb més professionalitat.
Tots hem patit experiències on hem anat, per exemple, al metge i no ens ha mirat ni a la a la cara en tota l’estona, ha mirat la pantalla de l’ordinador, les proves, els informes, ens ha fet preguntes que nosaltres hem contestat sense ni sentir-nos mirats ni un sol cop. Evidentment que també hi ha molts altres casos de metges que han estat claus per superar la nostra malaltia, amables, que ens han dedicat el temps que no tenien i que ens han agafat de la mà quan han cregut que ho necessitàvem. No volem que això sigui una crítica vers ningú en particular, sinó un element de reflexió per a tots els professionals en general.
Ens ha passat factura en les relacions humanes la cerca de la màxima professionalitat? Nosaltres pensem que en masses casos si.
Hem anat fent un camí vers l’especialització i després d’una carrera i 3 màsters sobre, per exemple, les relacions paterno filials i la seva afectació en el desenvolupament psicomotor, que ens ha esbiaixat la mirada, ens l’ha esquarterat. I el que és pitjor ens ha obert un abisme entre la persona a la que volem atendre i ajudar i nosaltres. Aquest extens i específic coneixement ens fa de barrera humana, una barrera alçada per les dues bandes. “L’arrogància del saber” vaig llegir en algun lloc que ara no recordo… però em va agradar.
Sovint les relacions amb les persones per les qui en realitat treballem no són d’igualtat, son relacions desiguals on impos
a el seu criteri i opinió aquell qui ostenta el saber. I la persona atesa es converteix també en un espectador de les seves decisions vitals, on espera que sigui l’expert qui les prengui per ell, qui a vegades es desresponsabilitza de si mateix, passant la pilota a la teulada de l’altre, i aquest altre, el professional, accepta aquest paper sense ni adonar-se que és un paper que no li pertoca però que a més no està ajudant a l’altre desproveint-lo de les seves responsabilitats.
Les relacions amb l’altre, sigui un infant, un adult o una persona gran han de ser en terme d’igualtat, de respecte i equitat. Cal que establim relacions horitzontals a través de marcar les regles del joc de la nostra relació professional i sobretot a través de l’interès real per l’altre. Fer la nostra feina, fer el que està als procediments de treball sense saber què necessita l’altre de nosaltres, pensem que és un error. Canviem el focus i posem-lo en la persona i no en el contingut de treball, la beca, el tractament, el diagnosi…. Personalitzar el tracte ens obliga també ha tenir un ampli coneixement sobre la matèria que ens ocupa però potser també a tenir un coneixement més global sobre com aquest por tenir incidències en altres camps de la persona. D’aquesta manera la nostra visió d’expert és torna més holística i centrada en la persona, i podem ponderar el que considerem millor per l’altre posant tots els factors en l’equació. Ja que sovint cada expert pot opinar que el millor per resoldre una problemàtica és una cosa que després mirada en el seu conjunt pot no ser-ho, inclús contradir-se entre ells perquè cadascú mira una part només.
Cal tenir una relació honesta amb l’altre, donar-li tota la informació que estigui al nostre abast, saber dir-li que no en sabem més si no li podem donar resposta i deixar-lo anar a un altre lloc on el puguin ajudar millor que nosaltres. Aquesta honestedat comença també per dir-li que no busqui amb nosaltres respostes que ha de prendre per ell mateix, aprendre a no generar falses esperances i a presentar la realitat tal qual és. A empoderar-lo, a donar-li eines perquè sigui ell o ella qui governin la seva vida i deixi d’anar d’un professiona
l a l’altre buscant flotadors. Acompanyar en l’acceptació d’una malaltia d’un fill a l’escola bressol per part d’una mare o pare és difícil, però és honest i sa per part de tothom. Contenir l’angoixa de l’altre sense “medicalitzar” sigui amb pastilles o amb altres teràpies, no hem de buscar solucions per a tot el que li passa a l’altre, a vegades aquella situació caldrà viure-la, passar-la i traspassar-la i si ens ha tocat estar en aquell moment amb ella, doncs caldrà que ho fem des de l’acompanyament, posant-nos al costat, no buscant crosses que en realitat no l’ajudaran a afrontar la situació però que a nosaltres ens faran sentir bé.
I La tendresa? Encara no ha sortit per enlloc direu… doncs si, tot això que acabem d’explicar s’ha de fer amb tendresa, potser sense una taula pel mig, dues cadires de costat aporten igualtat, proximitat i tendresa, per si cal haver de donar la ma a l’altre ho puguem fer. Una feina que es dedica a les persones però que no toca, abraça, entra en contacte físic amb l’altre no pot exercir-se bé, no pot trobar els resultats que busca. La tendresa vol dir fer el contrari del que ens van dir que havíem de fer fa uns anys… implicar-se en l’altre, però sense suplantar el seu patiment o presa de decisió, fer i expressar que de veritat t’importa allò que li està passant. Només creant un vincle autèntic amb l’altre, només quan se sent mirat de veritat per l’altre podrà confiar en nosaltres com a professionals i això val més que tots els màsters que tinguem. Acompanyar a una persona en el seu desenvolupament vital requereix que dues mans s’agafin amb fermesa una amb l’altra. Cal que li diguem: tu pots sortir -te’n i fer-ho de veritat. Cal que puguem definir uns objectius assolibles, però que sobretot els marqui la persona que és qui els ha d’aconseguir, no nosaltres! I que nosaltres li diguem com la podrem acompanyar, d’aquesta manera ningú se sent enganyat per creure que està fent un camí quan l’altre que el guia ja sap on va i quan hi arriba no s’assembla en res del que havia pensat.
