L’altre día un bon amic em deia que estaven esperant una filla i vaig pensar ni t’imagines el que t’espera. Perquè no es pot explicar amb paraules, és quelcom que s’ha de sentir, i en realitat tampoc és veritat que tothom que té fills ho senti així. Per això li vaig desitjar que ell ho sàpigues sentir i viure com el gran regal que és. No té res a veure amb el que tothom acostuma a explicar, no dormiràs seguit en els propers cinc anys, deixaràs de tenir temps per tu, oblida’t de sortir a sopar amb la teva parella durant una temporada. Potser també és això, però jo volia dir-li que poques coses com una filla et fan voler ser i donar el millor de tú mateix. No ho vaig fer perquè crec que hem de deixar de donar tants consells als futurs pares sinó te’ls han demanat. De cop quan tens una filla el mirall del lavabo es fa més gran i et retorna una imatge més nítida, plena de petits detalls que fins ara no t’havien importat. I t’esforces per intentar canviar les coses que no t’agraden i que fins ara si només t’afectaven a tu les deixaves passar. Ara un parell d’ulls àvids de conèixer i de fer-ho a través teu, et retornen una imatge amplificada de tots els teus petits o grans defectes i no hi ha més excuses que valgui. La primera evidència és quan veus a la teva filla imitant el que fas o el que dius i no t’agrada allò que veus. Si no has volgut fer l’esforç per tu mateixa, fer-ho pels teus fills acostuma a donar-te l’empenta que et falta. I aquest esforç té premi sempre, en realitat encara que no estiguem disposats a canviar res. Sentir que t’estimen incondicionalment, que després d’un crit li demanes perdó i la teva filla de tres anys t’abraça i et somriu i et diu no passa res mama. Perquè mai ningú t’ha mirat com ho fa ella, quan et diu ets el millor papa del món perquè jugues molt bé al domino o ets una supermama perquè surts a córrer pel bosc. I ells que son capaços de donar valor a coses que nosaltres ni veiem i de perdonar els nostres errors dos segons després d’haver-los comès. Ens ho posen fàcil perquè ens animem a canviar allò que no ens agrada com fem. Ens hem de sentir afortunades per la oportunitat de créixer que suposa tenir un fill. Perquè et fa qüestionar el teu ordre de prioritats, coses que fins ara et semblaven un problema deixen de ser-ho. Perquè deixes de mirar-te el melic i pensar en plural es converteix en una obligació triada, i tot es multiplica quan es comparteix. Perquè amb ells pots mostrar també les febleses i sempre et continuaran veien com la millor mare del món. Perquè descobrir de nou el món a través dels seus ulls, et dona una oportunitat única de redescobrir el que ja coneixes, adonant-te del que havies oblidat. De fixar-te amb detalls sense sentit pels ulls d’adult, a viure el present amb més intensitat que mai, a connectar amb les emocions que vas sentir quan eres petit i que potser no vas poder expressar. Poques coses com ser pare i mare, et donen la oportunitat i la motivació per voler canviar allò que no t’agrada de tu mateix, perquè volem el millor pels nostres fills, i això comença per nosaltres mateixos. Amb la sort que per ells ja som els millor pares i mares, a partir d’aquí la cosa només pot fer que millorar, t’hi atreveixes?