Aquest és un tema d’interès a la majoria de llars, quan és adequat que els nens vegin dibuixos o juguin a les tauletes o mòbils? Quantes hores al dia? En quins moments? A partir de quina edat? Sobre aquest tema hi ha diversos aspectes sobre els que podríem comentar les bondats o no de l’ús de les tauletes, aspectes com la comunicació o més ben dit la incomunicació que generen perquè els infants quan miren les tauletes es desconnecten de la realitat que els envolta. També de quin tipus de continguts serien adequats o no per cada edat.. Avui però, volem centrar-nos en l’afectació en el desenvolupament neurològic dels infants i l’augment d’infants diagnosticats amb TDAH, entre d’altres també per l’ús excessiu de les tauletes en edats precoces. Els infants quan neixen comencen a aprendre a parar atenció als objectes que es mouen o fan soroll i mica en mica van aprenen a fer-ho també davant dels objectes que són immòbils. Aquest fet els suposa un esforç, i n’han d’aprendre, li suposa un esforç al nostre cervell fixar la mirada i la oïda en un objecte o persona determinada. Quan nosaltres utilitzem el recurs de la tauleta o el mòbil o la televisió per “entretenir” el infants quan estan fent activitats que no els hi agrada per evitar que plorin o s’enfadin o per facilitar-nos a nosaltres la tasca de vestir-los o de menjar, el que estem fent és ajudar-los a que aprenguin a desconectar-se davant d’una activitat que els hi requereix esforç. Estem perjudicant les connexions neurològiques que es produeixen quan un infant està aprenent a estar atent, a mirar i escoltar amb atenció. I és per això que després els hi pot comportar majors dificultats per centrar la seva atenció a l’escola, escoltar-nos o seguir una conversa asseguts. No criminalitzem les tauletes o els mòbils, de fet pensem que el futur de l’educació passarà per aprendre a cercar, i discriminar continguts entre d’altres. Però sobretot la utilització de les tauletes en situacions en les que l’infant ha d’esforçar-se per alguna cosa, cal que sapiguem que no l’estem ajudant a adquirir unes capacitats que li seran necessàries per altres aspectes de la vida. Cal que els infants puguin centrar l’atenció en l’ara, en el seu cos, que sàpiguen tranquil·litzar-se i relaxar-se sense necessitat d’un element que els alieni de la realitat en aquell moment. Cal que puguin seure en una sala d’espera un quart d’hora o fer cua al super i puguin esperar, pensar en les seves coses o xerrar amb nosaltres, sense necessitat d’un recurs extern. Això els serveix per més coses del que pensem. Però hem de tenir clar que això ens requerirà d’un esforç a nosaltres també, tots hem provat la comoditat de la tele o la tauleta per tantes coses i el problema segurament és aquest que és un recurs que potser acabem fent servir en excés i en moments que no són els més indicats. Marquem un moment del dia , i un temps màxim i si podem seiem-nos amb ells a mirar i comentar el que veuen. Per la resta ens tocarà buscar estratègies enginyoses , armar-nos de paciència i una mica de dots teatrals tràgico-còmiques per ajudar als nostres fills i filles en la difícil tasca d’aprendre a centrar l’atenció, esperar, avorrir-se i esforçar-se per fer les coses que no els agrada fer.
