L’aprenentatge de l’anglès a casa nostra, contínua sent l’eterna assignatura pendent per a la majoria de catalans. En una societat on s’entenen i es parlen com a mínim dos idiomes, perquè costa tant introduir-ne un tercer com pot ser l’anglès? Sovint per fer-lo més atractiu en reduïm l’esforç i intentem convertir el seu aprenentatge en un joc, memoritzant cançons que amb prou feines entenen els nens i nenes, dibuixant, pintant i retallant. En l’aprenentatge d’una llengua estrangera, partim també d’unes determinades creences com és el factor edat de l’aprenentatge on es diu que quan més petits, els infants tenen més capacitats per aprendre anglès. Aquesta creença es basa en una extrapolació del procés d’adquisició de la primera llengua al procés d’adquisició de les llengües estrangeres, sense abordar altres factors com el context o la motivació que poden diferenciar-les de l’aprenentatge d’una llengua estrangera en un context aliè, formal i limitat en un marc escolar.
En aquest sentit, doncs, podem afirmar que és cert que les capacitats per a l’aprenentatge d’idiomes, en general, estan especialment desenvolupades en edats primerenques, però, per tal que aquest aprenentatge sigui efectiu, s’ha de donar des d’un àmbit de quotidianitat, naturalitat i amb un element de “necessitat” com a imprescindible que és el qual acaba motivant, finalment, el seu aprenentatge. Si “necessitem” i estem exposats constantment en la nostra vida quotidiana a una nova llengua l’aprendrem amb més facilitat i rapidesa. És per això que un infant immigrant aprèn el català i el castellà amb tres mesos i en canvi té el mateix nivell d’anglès que la resta de companyes i companys de l’aula. Perquè no el necessita en la seva vida quotidiana. En aquest sentit doncs, es fa imprescindible introduir l’element de “necessitat” en l’aprenentatge de l’anglès, considerant-lo com un mitjà i no com una finalitat en si mateix. És a dir, cal pensar en l’aprenentatge de l’anglès no com una finalitat on cal acabar adquirint-ne el seu coneixement, sinó com a un instrument o recurs que n’ha de motivar el seu desenvolupament. Quan parlem en anglès a les aules ho vivim com un artifici o un fer comèdia ja que, en realitat, no tenim la “necessitat” d’utilitzar-lo per a comunicar-nos i se’ns fa estrany i forçat. Els corrents d’ensenyament de l’anglès busquen reproduir a classe el procés que fa un infant en l’aprenentatge de la seva primera llengua.
Vistes les complexitats de l’aprenentatge d’una llengua estrangera a casa nostra, cal poder pensar en noves estratègies. Una proposta interessant en aquest sentit és poder impartir determinades àrees en anglès per a fer d’aquesta llengua un mitjà i una necessitat per comunicar-nos-hi. Iniciar un projecte de relació amb alumnes d’un país de parla anglesa. O marxar amb la família de viatge a un país on sigui una necessitat saber anglès per poder-nos comunicar, aquest si serà un aprenentatge motivat per una necessitat real i no un artifici que es dona entre persones que en realitat ja s’entenen parlant en català.
