No existeix una evidència mèdica, científicament comprovada, ja que no s’han trobat biomarcadors que indiquin de manera inequívoca que es pateix el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat o sense ella. El diagnòstic es realitza a partir de símptomes que són inespecífics perquè són de valoració subjectiva. El teu fill és molt mogut? Hem trobat psiquiatres que neguen l’existència del trastorn com a tal, d’altres que creuen que hi ha un mal diagnòstic en molts casos. D’altres que pensen que fins ara no estaven detectats els nens i nenes amb aquest trastorn i per tant no eren tractats adequadament però que sempre ha existit el TDAH. Els símptomes associats al TDAH són: dificultat per estar asseguts més de 10 minuts, mostrar impaciència, escassa tolerància a la frustració, dificultats per concertar-se o seguir instruccions i ordres. Tot això molts de nosaltres podem dir que els nostres fills també els hi passa, no? Per tant és molt important establir el nivell d’intensitat en que es donen aquests comportaments, aquí rau la diferència. Volem aportar alguns elements per a la reflexió. És important que es faci un bon diagnòstic i que abans de començar un tractament estiguem segurs que és el que necessita el nostre fill o filla. Ja que les simptomatologies a vegades es confonen amb trastorns com l’ansietat o la depressió o el comportament disruptiu. Educar als nostres fills i filles a vegades és tot un repte, se’ns fa molt difícil afrontar situacions per les que ningú ens ha preparat i a vegades podem arribar a buscar solucions mèdiques en comptes d’educatives com a única via. Per això és molt important teixir una xarxa entre els mestres de l’escola, altres persones de la família, el pediatra i poder tenir diverses visions sobre el problema que ens preocupa. Hi ha dades que de manera objectiva avalen els interessos de la industria farmacèutica en que es continuïn diagnosticant casos de TDAH i per tant prescrivint els seus medicaments ja que ha estat una industria que ha passat de facturar 2.7 a 7.9 milions d’euros en 5 anys. L’altre dada significativa és que hi ha grans diferències percentuals entre el número de casos que es diagnostiquen com a TDAH segons els països i els criteris de referència que apliquen, hi pot arribar a haver més del 50% de diferencia entre un país i un altre. L’any 2013 el 23,4% dels infants atesos als centres de Salut mental i juvenil a Catalunya va ser per aquest trastorn. Cosa que ho fa estadísticament molt discutible. Hi ha molts nens que han guanyat qualitat de vida ells i les seves famílies i els seus companys de classe i pels quals ha estat un encert poder haver estat diagnosticats i tractats de manera correcte. Però n’hi ha d’altres, la meitat segons diu el psiquiatra infantil Jose Luis Pedreira que no estan ben diagnosticats i tractats i les conseqüències que això té són molt greus per l’infant. Efectes físics per tractaments amb fàrmacs estimulants que tenen efectes secundaris, efectes psicològics per l’etiqueta que penja sobre l’infant i que pot arribar ser font de baixa autoestima, els costos econòmics familiars i pel sistema sanitari que es podrien estar utilitzant per a tractaments adequats a les necessitats d’aquests nens. És per això que ens sembla molt necessari que com a pares tinguem tota la informació possible per decidir el millor pels nostres fills/es i no ens faci por demanar dues i tres opinions abans de començar qualsevol tractament.
