Ja fa un temps que socialment ens estem qüestionant si les característiques que ens imposaven els dissenyadors de roba i que nosaltres seguíem sense massa dubtes és el que realment volem per a nosaltres i per als nostres fills. Rosa, purpurina, faldilles i vestits , missatges bonics i naïfs per les dones i nenes? el blau, pantalons i xandalls, superherois i missatge de valentia per a nens i homes? La majoria tenim clar que no volem potenciar aquestes diferències entre els nostres fills, allò que volem pels nostres fills també ho volem per les nostres filles, però potser encara no hem donat el pas de reflexionar com els condiciona la roba a cadascun d’ells. La roba acaba sent la nostra targeta de presentació vers els altres i marcant estereotips vinculats a un gènere o un altre. Els estereotips només serveixen per no haver de pensar d’una manera complexa, ens permet simplificar i associar comportaments esperats a les altres persones. Com més amplis siguin aquests estereotips millor, els nens no portem faldilles perquè juguem a pilota, les nenes que juguen a pirates son cavallots. I ja està, és més fàcil que tenir un pensament complexa i plural i haver de construir-nos una idea de com és cada persona de manera individual. Per què la roba, en la majoria de botigues, està separada per gèneres? Això ja implica una barrera pels nostres fills i filles i per nosaltres. Que les nenes portin roba que està a l’estanteria dels nens ens sembla més acceptable, les nenes adquirint atributs associats als nens sembla que pugin en la jerarquia cultural, valentia, força i moviment, ara bé perquè ens costa tant acceptar que un nen li puguin agradar peces de roba com faldilles i vestits? Partim d’una premissa que és un error, barregem identitat sexual amb identitat de gènere, el gènere és una construcció cultural amb atributs que ens encasellen i condicionen a no poder ser qui volem ser cadascú. La roba és una cotilla invisible o no tant… que la roba de les nenes els condicioni el moviment i el joc obre un abisme entre el comportament d’uns i altres. Que no puguin jugar a futbol, que no puguin pujar a un arbre perquè porten vestit mitges i ballarines que rellisquen, els condiciona i molt. Que un nen no pugui portar la disfressa de la Frozen sense rebre rialles, o insults qüestionant la seva identitat sexual és molt preocupant. Comencem per casa, pensem-hi, quines cotilles mentals no ens permeten transgredir les estanteries que ens han estat assignades per algú altre? Perquè si en realitat volem pel nostre fill que pugui expressar les seves emocions, que sigui lliure per sentir i pensar el que vulgui, ens costaria tant deixar-lo sortir amb un vestit si és el que ell volgués? La roba ens serveix per definir-nos, per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i partir d’una limitació associada a uns atributs que són imposats per una cultura imperant és empobrir-nos. Deixem que les nostres filles i fills explorin els seus propis camins per créixer i ser qui vulguin ser, no comencem nosaltres, ni que sigui de manera involuntària a posar-los límits que no els permetin ser elles mateixes.
