Ho saben prou bé els qui han perdut un ésser estimat proper, Nadal no és temps de festa i alegria per a ells, al contrari. És un temps en el qual justament el que et recorda és que aquella persona que tant t’estimes ja no hi serà més i, per tant, si no ho pots compartir amb ell/a no tens res a celebrar. Si els adults ens sentim així, a vegades durant molts anys després de la mort d’algú molt proper, imagineu els nens… Senten que el món gira a un ritme que no és el seu, que la música que sona no va amb ells, i aquesta desconnexió entre el que estan sentint i el que passa al seu voltant, aquesta poca empatia que poden sentir els pot fer desconnectar, evadir-se de moltes maneres que poden resultar perilloses per la seva integritat física i psicològica. Per això és important preparar-se si som els adults que haurem d’acompanyar a algun infant a passar el tràngol de Nadal sense el seu pare o mare per exemple.
No tots els nens i nenes reaccionen igual davant del dol, ja ho vam comentar en un article sobre com explicar la mort als infants. Hem de poder respectar, entendre i acompanyar les diferents necessitats que mostri l’infant en cada moment. Si hi ha infants que no volen celebrar res, no els obliguem a fer-ho, a anar a dinars o a trobar-se amb gent amb la qual no se sentirà a gust per mostrar-se tal com se sent en aquell moment. Pensem alguna cosa per fer plegats encara que no tingui res a veure amb Nadal, no estem obligats a guarnir la casa, ni a fer dinars ni regals si no ho volem. El més recomanable seria allunyar-nos potser d’aquest Nadal que ens recorda tant la pèrdua i marxar uns dies a la muntanya a fer una cosa que ens agradi plegats. Si l’infant té ganes de Nadal, però per exemple ens demana posar el plat de la mare a taula perquè vol que hi sigui d’alguna manera, que vol fer-li un regal a la mare i posar-lo sota l’arbre, que vol tenir-la present, recordar-la de la manera com ell/a ho senti. Respectem la seva manera de ser, no vulguem tapar pensant que si el deixem fer estem fent la ferida més gran. Que allò que no es veu o no es parla no existeix com fan els mateixos nens quan són petits i juguen al taaat… ens posem un drap al cap i desapareixem. Els adults massa sovint volem fer això amb els infants pensant que els estem protegint i és al contrari, els hem de deixar expressar el que senten de la manera com ells ho vulguin i puguin expressar. Hauríem de parlar amb altres familiars abans de l’àpat de celebració perquè respectin a l’infant. Evitem els comentaris benintencionats, però sovint molt feridors que fem els adults per tapar un sentiment que ens incomoda a nosaltres mateixos. Un infant plorant la pèrdua de la mare no és fàcil de sostenir, però si no sabem que fer, val més una abraçada en silenci que omplir el seu plor de paraules. Ja et passarà, el temps ho cura tot… la mare no et voldria veure plorar, si plores posaràs trist al teu pare, ara et toca ser el valent de la família … I més encara parlar d’ell davant d’ell com si no hi fos, com si no ens sentís… Ja li passarà, encara sort que és molt petit, d’aquí a uns anys ni se’n recordarà. Si no sabem que dir, no diguem res.
Si, en canvi, l’infant té ganes de celebrar-ho tot, i no parla de la persona morta, i se’l veu content, no forcem un dol, un sentiment o unes reaccions que no està sentint, potser no és així com està elaborant la pèrdua i també ho hem de respectar i sobretot no jutjar, que no plori no vol dir que no trobi a faltar la seva mare. Evitem també qualsevol mena de comentari, demanem a tothom que respecti a l’infant.
Estiguem atents en aquestes èpoques que són tan sensibles per a molts nens i nenes, preparem-nos per si ens fan preguntes que ens costi de contestar, estiguem oberts a acollir la seva tristesa , el seu plor i no vulguem forçar cap situació que no estiguem preparats per viure o que pensem que serà perjudicial per a l’infant.
