Reculls els teus fills de casa l’àvia i et diu que han estat molt bé, han jugat han berenat i han recollit les joguines i tot, i tu te n’alegres. Sortiu per la porta i és pujar al cotxe i començar un conflicte, per un motiu sense importància, ella plora i s’enfada amb tu, però que ha passat?
És divendres, havíeu quedat que avui veuríeu una pel·lícula plegats i menjaríeu pizza, tota la setmana ha estat un bogeria i gairebé no us heu pogut veure amb els petits de casa. Quan anem a començar a preparar les pizzes es desencadena un huracà, s’enfaden, no volen menjar pizza, ara volen biquinis, i tu no tens pernil dolç i et comencen a caure retrets. Quan s’ha convertit un pla genial en un vespre per oblidar?
Us sonen alguna d’aquestes situacions? Segurament haureu viscut situacions similars, els vostres fills i filles necessiten descarregar la tensió, física o emocional viscuda i ho fan amb tu, a casa quan troben l’espai per fer-ho. I això que ens incomoda, i que potser veiem contradictori en realitat és motiu d’alegria, demostra un bon vincle amb els nostres fills i que se senten segurs amb nosaltres com per deixar-se anar. Pot semblar irònic, però no ho és, en realitat tots ho fem això, ens disgustem a la feina amb un company o la nostra responsable i arribem a casa i per qualsevol motiu saltem amb la nostra parella. Quants de nosaltres sentim que a vegades tenim conflictes amb la nostra parella que en realitat no van amb nosaltres? Són la necessitat que té l’altre de deixar sortir les seves emocions retingudes, i sovint la falta de pràctica per gestionar-ho millor, acaba en conflicte de parella, amb nosaltres sent que té la possibilitat de fer-ho sense massa conseqüències negatives. Doncs el mateix els passa amb els nens i nenes, quan no saben on depositar el seu malestar, sigui amb nosaltres directament perquè no hi hem sigut massa presents, o bé amb conflictes a l’escola o amb ella mateixa, el dipositen en nosaltres.
Ens sorprenem i ens n’alegrem quan el nostre fill o filla va a casa de familiars o amics i ens diuen que és tant endreçat, que ha menjat un aliment que a casa no es menja ni sota xantatge, que ha desparat la taula … coses que a casa no fa sinó li estem darrera, i fora fa a les mil meravelles. Passa igual amb les emocions, els infants des de ben petits, saben on i com poden mostrar certes facetes, en funció de quin retorn en tindran, de com podran acollir-los els altres, de si tindrà conseqüències negatives per a ell o ella.
A casa se senten protegits, se senten segurs, poden explotar emocionalment, poden cridar, podem mostrar el seu malestar, poden dir el que pensen, poden fer el que volen, poden rebel·lar-se, portar-nos la contrària… i és difícil per nosaltres rebre tot això. Però si mirem l’altre cara de la moneda, és en realitat el seu espai de seguretat i tranquil·litat. Siguem casa per a ells i elles, encara que ens costi, ho necessiten, igual que nosaltres. Tots necessitem un lloc on deixar-nos anar si ho necessitem, plorar o enfadar-nos sabent que hi ha algú que ens sostindrà i no ens jutjarà. Així que recordem-ho la propera vegada, no et té la mida presa, no t’està prenent el pèl, se sent estimat per tu i et necessita, i t’ha escollit a tu per explotar 😉
https://www.regio7.cat/educacio/2022/04/04/podcast-per-s-enfada-meu-64268588.html
