ARTICLES PUBLICATS EN PREMSA

PAPA SÓC L’ÚNIC QUE…

Aquestes paraules sonen sovint a qualsevol llar, com a argument dels nostres fills abans de demanar-nos alguna cosa. Nosaltres els pares, hi caiem… aguantem un temps, no ets l’únic, tal i tal nena tampoc en tenen, però sovint acabem cedint a les seves peticions… Els arguments que ens diem a nosaltres mateixos per convèncer-nos de fer alguna cosa o comprar-los alguna cosa que en principi no faríem. No volem que els nostres fills siguin uns “inadaptats socials”, perquè és clar, si és l’únic de la classe que no te aquestes bambes o aquesta joguina, a que jugarà pobre quan tots la tinguin? Què li diran? Se sabrà defensar? Què pensaran de nosaltres com a família? Que no tenim diners per comprar-li?  No volem ser els rara avis del grup de pares, si tots ho han fet o ho han comprat no poden estar tots equivocats… seré jo l’únic que hi veig pegues? Sóc una exagerada… tampoc n’hi ha per tant.. i què passa si li compro? tampoc val tants diners..

Costa molt anar a la contra, mantenir-se ferma en el que una pensa o vol pels seus fills, per la seva família que no segueixi la norma imperant. Primer cal tenir en compte que la norma, en el sentit estricte de la paraula, serveix només per anomenar un percentatge de gent, la gent que fa promig i d’això en traiem un número que no és  tothom! Per tant que hi ha molta gent que queda fora de la norma. Quan penses que ets l’únic que no està seguint la norma, pren-te un temps per observar el teu entorn, quanta gent surt de la norma. Quan tens un fill diferent a la norma, amb una discapacitat, d’una altra raça,  penses que tothom et mira pel carrer, et sembla que tens un cartell de neó que t’assenyala, però no és veritat, ets tu mateix que prems l’interruptor. Hi ha tanta i tanta gent que se surt de la norma, i que aprecien aquesta diferencia com una virtut, la norma és còmode, és discreta, no t’obliga a mullar-te… no t’obliga sobretot a parlamentar amb els teus fills durant incansables dies i hores….La diferència, t’obliga a pensar i rumiar les teves decisions, a argumentar-les i a mantenir-te ferm si això és el que creus. A ser valent per atrevir-te a saltar-te la norma establerta. A dir que no. Sovint la solitud de les nostres decisions és el que ens fa defallir, truquem als pares dels amics dels nostres fills i intentem consensuar criteris per tal  de trencar la norma, almenys del nostre voltant. L’argument de tothom ho té… sóc l’únic que no… no el podem donar per bo,  a cada casa hi ha unes normes de convivència, unes regles del joc, que si poden ser consensuades i decidides en alguns casos en família molt millor. No podem agafar de les normes de casa dels altres només allò que ens interessa en cada moment. Les normes van en pack , els nostres fills viuran privilegis , festes, vacances, regals que no tots els altres nens tindran, seran els que nosaltres hem cregut que li farien més il·lusió, els que son pensants per a ells. Aquest mateix argument l’hem d’aplicar quan ens demanen que utilitzem criteris d’altes famílies, nosaltres diem que no perquè no és el que ens sembla més adequat per ella en aquest moment.

Els teus fills avui no els farà cap gràcia la teva valentia o tossuderia… però estaràs sembrant una llavor.. la de l’exemple, la de ser model, que farà dels teus fills persones amb criteri que les obligarà com a mínim a buscar altres arguments que Papa sóc l’únic que no te… perquè sabran que amb vosaltres això no funciona. Ànims!

Compartir

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en telegram
Compartició en whatsapp
Compartició en email
Compartició en print