ARTICLES PUBLICATS EN PREMSA

OBLIGACIONS D’ADULT

Que demanes als teus fills i filles que facin ? Vivim en un món que infantilitza als infants per algunes coses i els adultitza per altres. Hauríem de deixar que els infants fossin infants i que anessin creixent en cada etapa, gaudint del que els pertoca en cada moment.

Infantilitzem els infants, amb el nostre afany de protegir-los, quan no els deixem fer per ells mateixos, quan els parlem amb diminutius o amb paraules que substitueixen les reals. Els fem més petits dels que són en realitat, quan no confiem en la seva potencialitat i no els proposem reptes nous. Quan només els plantegem coses que sabem que els agraden o saben fer i no els animem a prova coses noves, reptes que els costin un esforç. Els fem petits quan no els deixem caure, quan no els deixem equivocar-se, quan els advertim constantment de les conseqüències del que encara no han fet, sense deixar-los que ho aprenguin per ells mateixos.

Els fem adults quan els imposem un horari d’activitats de 10 hores ininterromputs 6 dies a la setmana. Els fem adults quan esperem que un nen de 2 anys es comporti com un adult, que gestioni la frustració sense tirar-se al terra o plorar i ens enfadem amb ell quan ho fa. Els fem adults quan pensem que un infant de mesos “ens està prenent el pèl” o “ens fa xantatge” perquè l’agafem en braços o perquè vol alguna cosa de nosaltres. Els fem adults quan els deixem veure continguts a la televisió o les xarxes socials que no entenen i no seiem amb ells per acompanyar-los i mediar entre el contingut i ells. Els fem adults quan esperem que un infant petit arribi  a casa d’uns amics i saludi amigablement a tothom, en comptes de sortir corrent per amagar-se darrera el sofà, i ens enfadem amb ell i li exigim en públic que doni petons a tothom. Els fem adults quan no permetem que es vesteixin segons els seus gustos i estils i els imposem convencions socials amb una diferenciació de gènere obligada.

Que els hi demanes tu?  que esperes del teu fill o filla?

Sovint la càrrega  d’expectatives, frustracions que projectem en ells és tant gran que no els permetem ser qui ja son en realitat. Què esperes del teu fill?, és un pregunta amb trampa, perquè en realitat això ja ens situa en una relació d’esperar que el nostre fill ens retorni alguna cosa, faci les coses d’una determinada manera, la nostra, no pas la seva. Esperar quelcom, és projectar obligacions, és no donar la possibilitat a l’altre de mostrar-se tal i com és. Et permets conèixer la teva filla, sense prejudicis, sense clixés? Donar-los un espai propi, perquè es pugui mostrar tal i com és, amb totes les seves potencialitats, és un autèntic regal per a ells. I un exercici d’humilitat per nosaltres, perquè el que esperem d’ells, volem per elles, és millor que el que ells puguin triar o voler?  No ens convertim en els seus propis botxins intentant ser els seu màxims protectors.

Compartir

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en telegram
Compartició en whatsapp
Compartició en email
Compartició en print