ARTICLES PUBLICATS EN PREMSA

NO EM TOQUIS

Un dia anàvem passejant pel carrer amb la meva filla i el meu fill i ens vam trobar uns coneguts, i a mitja conversa la nena de l’altre família, que tenia uns deu anys li va tocar el cabell a la meva filla. I ella va donar un pas enrere i va dir, no em toquis. La nena va posar cara de sorpresa, i la mare li va dir a la meva filla, no passa res, és perquè li agrada molt el teu cabell, i la nena va seguir, es que no n’havia tocat mai cap, ( de cabell de nena negra), no ho va dir però va quedar a l’aire. I Jo li vaig dir a la nena, es que a ella no li agrada que li toquin el cabell i menys sense preguntar-li abans. Que t’agradaria  a tu que et toquéssin el teu? Mare i nena em van mirar amb cara de no entendre res.

Anècdota a part, massa gent es creu amb el dret d’envair la intimitat dels altres, de la meva filla i de tantes persones de raça negra que per cobrir la seva pròpia curiositat toquen el cabell, fent sentir a les persones com una rara avis amb dret de ser tocada, primant el desig de satisfer els interrogants de l’altre que el respecte a la persona tocada. Quantes dones embarassades, els han tocat la panxa, sense permís, persones que no coneixen de res? I s’han sentit violentades, primer per rebre un tocament, no desitjat, ni consentit, i segon per haver de violentar-te, amb la persona que és qui està comenten l’agravi , per haver-te d’apartar. A més amb l’afegit d’haver de ser tu qui has d’argumentar perquè no desitges que et toquin. La segona derivada ve quan intenten justificar el seu comportament, perquè si ve de la seva bona fe, interès o valoració estètica positiva, d’un acte carinyós, ja han de tenir permís per tocar, ja s’han guanyat el dret d’imposar els seus actes sobre el cos d’una altra persona?

La tercera ve quan la persona no accepta el teu comentari, no hi està d’acord perquè se sent interpel·lat, se sent llavors ella en entredit. El seu contrargument, acostuma a ser que no n’hi ha per tant, que tens la pell molt fina, convertint així la primera agressió en una segona amb insult incorporat. Quan hi ha infants pel mig a més és molt més greu, perquè els infants petits no tenen les estratègies per contestar ni el rol de reconeixement sobre un adult i no s’hi enfrontarà.

Un acte en el que hauria de ser la persona qui pel simple fet de sentir que algú no s’ha sentit bé amb el seu comportament, demanés disculpes i després s’emportés els seus deures a casa, de pensar, llegir i reflexionar. Podem no entendre-ho, podem pensar que no hi havia mala fe per part nostre, però això no ens eximeix de fer-nos responsables dels nostres actes, ni de les conseqüències que altres reben d’aquests. Si algú se sent violentat per quelcom que els hi has fet, deixa de fer-ho i demana disculpes, i punt, no hi ha més a discutir.

I si fins ara he escrit, no podem tocar sense permís, com a mínim, tampoc podem preguntar-ho en realitat, et puc tocar el cabell? Que hi ha darrera, que busques? Com creus que estàs fent sentir a l’altre persona? Si tenim curiositat saciem-la llegint, pensant, les altres persones no tenen cap obligació de respondre a les teves preguntes curioses, sinó et coneixen de res. Per molt de bona fe que ho facis, ni de preguntar històries de vida que no els pertanyen.

I això perquè en un espai  on parlem d’educació? Perquè si els adults no comencem a pensar-hi, a canviar les conductes, difícilment els nostres fills i filles ho faran diferent i continuarem fent actes racistes, sense ni saber-ho, en la comoditat dels nostres privilegis de blancs. Uns privilegis que ens porten a mirar malament a una nena petita perquè s’aparta amb brusquedat quan la toquen i no a preguntar-nos perquè s’ha sentit agredida?

Compartir