A vegades els nostres fills i filles ens demanen coses, que d’entrada a nosaltres no ens semblem bé i els diem que no. Però ells o elles continuen insistint, és moment de valorar el nostre NO. Haurem de tenir en compte el que demanen es clar, i l’edat que tenen, però d’entrada la negació absoluta, acostuma a generar major desig i interès justament per allò que volem allunyar d’ells o elles. Per exemple si la nostra filla ens demana anar a un concert, però té 12 anys i no creiem que tingui la maduresa suficient per anar-hi sola amb unes amigues, podem pensar en opcions alternatives, acompanyar-la, encara que no ens agradi gens el grup que vol escoltar. El nostre fill de 5 anys ens demanar un consola, creiem que és massa petit, però es passa mesos demanant-la, molts dels seus amics en tenen. Podem valorar comprar-la però amb normes d’ús, dies de la setmana que hi podrà jugar, tipus de jocs, jugar sempre acompanyat. Igual que amb passa amb la prohibició de certs aliments, que pot provocar la ingesta massiva posterior en alguns casos, pot succeir amb altres aspectes.
Quan neguem alguna cosa als nostres fills o filles que desitgen molt, podem estar generant l’efecte contrari al que volem. Si no els deixem menjar mai caramels, quan en tingui la oportunitat potser se’n menjarà molts o buscarà les maneres per fer-ho d’amagades nostra. Ens ha passat a tots alguna vegada, el nostre interès augmenta si allò que volem estar prohibit, pensem que segurament deu ser quelcom molt interessant que els sobreprotectors dels nostres pares i mares no volen que gaudim.
Valorant totes les circumstàncies en cada cas, es clar, no volem dir que sempre haguem de cedir en tot, ni que totes les negatives suposin un problema posterior. Però si que cal tenir en compte que ens alguns casos, és millor una mica que gens.
Si obtenen allò que tant desitgen, sovint el desig disminueix perquè ja ho tenen a l’abast, ja no fantasiegen amb el que seria, sinó que la realitat s’imposa, i potser no és tant divertit com pensaven. Si podem acompanyar-los nosaltres, ens assegurem que en fan un bon ús, tenim la oportunitat d’educar-los en l’ús d’allò, que d’entrada potser no ens sembla el més adequat, però que millor que hi accedeixin amb educació, que deixar-los sols, si creiem que hi accediran igualment. A vegades el desig no es centra tant en l’objecte que demanen sinó en l’acceptació del seu grup d’iguals, si tots els seus amics i amigues fan o tenen quelcom, aquell objecte desitjat es converteix en un canal per formar part del grup, i potser no li podem demanar al nostre fill o filla adolescent que faci el que ni nosaltres som capaços de fer, anar a contracorrent del que la societat imposa. És important que puguem parlar del que ell o ella volen amb arguments, tant per part seva com nostra. Convidar-lo a que reflexioni sobre els motius que la porten a voler allò que demana, a fer-se conscient del cost econòmic que té, de l’esforç que ens suposa com a família, en temps o diners. També que pugui escoltar els nostres motius per dir que no, això ens obligarà a tots dos a pensar, a cercar arguments de pes, i allunyar el diàleg de lluites de poder, xantatges o tossuderies. I potser acostar posicions per trobar alguna via que en permeti cedir una mica i trobar solucions. O potser cedir i demostrar als nostres fills i filles que confiem amb ells i elles, que podem canviar d’opinió. Passar-los la pilota, els obliga també a acceptar amb més responsabilitats les pròpies decisions, i a nosaltres a creuar els dits perquè tot vagi com hem quedat.
