Segons un estudi de la Universitat de Utah les dones van anant desenvolupant períodes vitals més llargs (més enllà de la menopausa) per l’efecte evolutiu que significa contribuir en la cura dels nets i netes. De fet, som de les poques espècies que té àvies i avis perquè han aportat al llarg de la història de la humanitat un recolzament a les mares que ha afavorit l’evolució de l’espècie humana.
Aquest estudi ens ha fet reflexionar, com hagués estat l’evolució del món sense aquesta figura? Com s’hagués configurat la societat? Com ens ho faríem ara sense els avis i àvies de les nostres criatures? En aquestes reflexions, pensem no només en l’efecte de la cura i atenció dels fills quan els pares estan treballant sinó també posant en valor el llegat cultural, històric i familiar que transmeten les àvies i els avis. Així, ens trobem que la figura de les àvies i els avis és un figura cabdal en moltes famílies perquè aporten, per una banda, cura i atenció als infants quan els seus pares treballen però també perquè aporten un model educatiu diferent del dels pares de les criatures, aporten saviesa, coneixement i memòria històrica i familiar i, sobretot, un vincle molt potent amb els seus nets i netes basat en un amor mutu.
En la relació amb les netes i els nets, les àvies tenen un menor nivell d’exigència del que tenien en l’educació dels seus fills, és per això que la relació sovint és molt més relaxada i permissiva. Aquest fet, que a vegades com a pares ens amoïna, no ha de suposar cap problema, perquè els infants poden entendre perfectament que existeixen regles i normes diferents segons els contextos i les circumstàncies, per tant, aquesta permissivitat no s’ha de veure de forma negativa, sinó com un element més per a l’enriquiment personal i desenvolupament dels infants. Pensem que existeix un benefici mutu en la relació de les àvies i avis amb els nets, ja que tots dos gaudeixen d’una relació privilegiada, diferent, que els aporta noves visions i coneixements sobre la vida, que els reafirma i aporta una bona dosi d’autoestima, tant en creure en les pròpies capacitats de les àvies com en el reforç de la construcció de la pròpia identitat dels infants, estimats pel que són i amb unes bones arrels familiars des d’on créixer.
Ara bé, aquesta relació sempre ha de ser vista com un privilegi que tenim en l’actualitat (moltes famílies i infants no poden gaudir-ne per moltes raons diferents) i mai com una obligació per part dels avis i àvies. Si els traiem la voluntat d’aquesta aproximació i cura dels seus nets, convertint-la en obligació, els estem posant una càrrega que va en detriment de la qualitat de la seva relació. Segons l’Institut d’Estadística espanyol, l’11% dels avis donen de dinar diàriament als seus nets i netes i un 17% en tenen cura tot el dia en èpoques de vacances. Donem-hi valor, no només pel benefici que ens aporten per cuidar dels nens quan anem a treballar, sinó per la riquesa que aporta a àvies i nets aquesta relació, pel vincle que es crea i pel llegat i memòria que aporten als nostres fills i filles.
