Amb el setembre s’inicia l’activitat escolar i milers de nens i nenes comencen una nova etapa vital sigui en una escola bressol o sigui a l’escola de primària. Aquest inici d’escolarització és un procés que s’anomena adaptació, entenent de manera implícita que els infants i famílies s’han d’adaptar a aquesta nova etapa de la seva vida i que, l’escola, en molts casos, pot facilitar aquest procés o bé deixar que passi i ja arribarà el dia que l’infant s’acabi adaptant a la nova situació. Ara bé, aquest procés, de partida, no és fàcil i, depenent de molts factors, pot suposar un procés de patiment i d’angoixa per als nostres fills i filles i per a nosaltres.
Que l’adaptació, de sempre, comporti plors i patiment, s’ha acabat considerant normal quan no ho hauria de ser. No hauria de ser normal que alguns infants i pares i mares pateixin aquesta situació. Com en tot, cada infant i família és diferent i, per tant, viurà i experimentarà aquest procés també de diferent manera. Hi pot haver infants que s’adaptin ràpidament i no demostrin o expressin cap patiment, però n’hi pot haver d’altres que estiguin durant mesos plorant i patint la separació o l’absència dels seus pares o, simplement que no vulguin i no els agradi l’escola.
Hem de tenir present, doncs, que en tot aquest procés de l’adaptació escolar, hi pot haver una barreja de sentiments de tristesa, d’ira, d’inseguretat o por que cal que puguem acompanyar per tal que el patiment dels nostres fills i filles sigui el menys traumàtic possible. Per a fer-ho, hem de conèixer primerament que la relació entre pares i fills parteix del que s’anomena vincle d’aferrament. Aquest vincle, en els primers anys de vida, garanteix la seguretat física i emocional dels infants i, per tant, és pertinent pensar que davant la separació i l’absència de la persona o persones amb les quals s’ha establert aquest vincle d’aferrament, els infants pateixin i se sentin insegurs, tristos o enfadats, depenent de la vivència de cada infant. Si a l’absència del pare o mare hi afegim un espai nou i desconegut amb tot el que comporta, gegantí a ulls d’un infant, amb persones que no coneixem, el sentiment de desemparament es pot comprendre fàcilment.
I què podem fer com a pares i mares en aquesta situació? Primerament, conèixer com es treballa aquest procés a l’escola on anirà el nostre fill o filla. Veure si la seva manera de tractar l’adaptació es correspon amb com nosaltres ho volem fer. Que ens puguin garantir certa flexibilitat segons vagi anant el procés, si el nostre fill s’ha adaptat de manera fàcil i ràpida que no calgui allargar més el procés o, a la inversa. Si el que veiem és que la normativa de l’escola respecte al procés d’adaptació, no és com voldríem ho hem de poder parlar amb l’escola per trobar una solució que sigui la millor pel nostre fill o filla. Però, sobretot, cal que puguem acompanyar al nostre fill o filla en el seu patiment, en les seves emocions, posant paraules al que estan sentint, legitimant aquestes emocions, entenent-los i respectant-los. Entenent que ens necessitaran més durant aquests primers dies o mesos, que ens demandaran atenció i presència i que hem de respondre a aquestes necessitats. Podem ajudar en aquest procés amb diferents recursos que puguin aportar certa seguretat emocional al nostre fill en aquesta nova etapa com un objecte de transició de casa-escola amb el qual perpetuar cert aferrament o bé fer-los imaginar un fil imaginari que ens uneixi a pesar de la distància. Podem posar fotos nostres a l’agenda perquè les pugui mirar quan ens enyori, dibuixar-hi o escriure-hi coses com un element que ens vincula a tots dos ambients, casa i escola. Demanar a la mestra que ens expliqui amb detall les activitats que faran cada dia, per poder anticipar-les i així saber quan s’acabi l’activitat de pintar ja vindrà la mare. Pensem en idees que s’adaptin a nosaltres, més màgiques o més reals, però que els ajudin a sentir que la separació és física, però no emocional i que estem amb ells recolzant-los en les seves vivències.
