Tots recordarem alguna situació en la que ens haguéssim volgut fondre perquè els nostres fills han estat “massa sincers”, o sigui que han dit el que pensaven en aquell moment sense posar-hi cap filtre. Sense ser coneixedors encara de les convencions socials, els nens i nenes deixen anar les seves opinions o pensaments sense tenir en compte les repercussions que poden tenir els seus comentaris en els altres. . Es important la nostra reacció, intentar que encara que passem vergonya, no se’ns noti gaire, ni renyar la nostra filla en públic ni reprendre’n les seves paraules ja que, ja que no ho fa amb la intenció de ferir a ningú, sinó per la manca de filtres socials i culturals, ella no entendrà el nostre enuig. Potser generem en ella, efectes com no atrevir-se a parlar en públic, per la inseguretat que li genera no saber que es pot dir i que no.
Hi ha algunes creences arrelades a la nostra cultura, com la que els nens no menteixen, diuen el que pensen segons ho senten, com si pel fet de ser veritat ja tingués la consideració tant de veritat absoluta com de permís per poder dir-se sense cap empatia vers l’altre. És just aquest tema el que hem d’anar introduint als nostres fills, segons l’edat i el comentari que faci. Per molt que sigui el que ell pensa, no tot es pot dir si creiem que amb les nostres paraules podem ferir a algú. Ajudar-lo a reflexionar cada vegada que digui alguna cosa, l’ajudarà a anar disminuint comentaris que puguin ser feridors per tercers. Fer-ho just després del comentari però a soles. Fer-ho mitjançant preguntes, com creus que s’haurà sentit aquella persona quan ha sentit el que li deies? Creus que li haurà agradat o s’haurà entristit? Com ho podries haver dit d’una altra manera?. Tampoc es tracta de transmetre que no poden parlar sinó que ho han de fer tenint en compte els sentiments de l’altre. Dependrà de la informació que tinguin de l’altre persona i el nivell de confiança, poden dir unes coses o unes altres. No hauríem d’explicar que hi ha coses que no es poden dir a la cara de la persona afectada, però no passa res si en parlem a l’esquena i aquell mateix comentari si que és correcte si la persona no ens sent. Perquè a part de l’empatia i tenir en compte els sentiments de l’altre, també hi ha un segon element, que és aquest filtre de “la veritat “ dels nens , que cal també ensenyar-los a utilitzar. Ajudar-lo novament amb preguntes a que reflexioni. Que en saps tu realment d’aquella persona? Aquest comentari amb quina finalitat el fas? Finalment si som capaços d’ajudar al nostre fill a canviar les ulleres de com mira als altres i fer-ho sense jutjar-los i sense prejudicis, estarem contribuint a fer-lo millor persona. Com sempre diem, siguem exemple nosaltres, si ens senten criticar als altres o fer comentaris quan anem pel carrer sobre l’aspecte físic de les persones, després no esperem que actuïn diferent a com ho estem fent nosaltres davant d’ells.
