Els estadis de la relació amb el nostre cos van canviant a mesura que ho fem nosaltres. El nostre cos canvia, evoluciona i, amb ell, la relació que hi tenim pot anar variant. En l’evolució del nostre cos, la pubertat és per definició l’època de majors canvis físics i vitals. A vegades, els canvis físics no responen a l’estat maduratiu dels joves i es donen desfasaments entre els diferents àmbits de la persona que no acaben d’equilibrar-se fins l’edat adulta. Aquests desfasaments poden afectar a la relació amb el propi cos, generant rebuig quan el canvi s’ha produït quan encara es poden sentir interiorment nens i nenes o, al contrari, desitjar que els canvis es produeixin més ràpid del que el cos té previst. Si a això hi afegim la pressió social que hi ha respecte a l’aspecte físic i a un ideal impossible de bellesa, la vulnerabilitat dels adolescents i la seva necessitat d’encaixar, podem pensar que d’aquest còctel poden sorgir serioses dificultats d’acceptació i de relació amb el cos que poden acabar derivant en trastorns com la bulímia o l’anorèxia. Davant d’això, el que hauríem de procurar doncs, és que els i les joves puguin haver establert prèviament una relació i un vincle amb el propi cos sa i respectuós, combinat amb una bona dosi d’autoestima, de manera que els pugui ser més fàcil anar acceptant amb naturalitat aquests canvis. Així doncs, cal un treball previ d’acceptació, amor i cura del propi de cos que ha de començar només néixer.
Com sempre anem dient en aquesta columna, comencem per nosaltres mateixes. Quina relació tenim amb el nostre cos? Què mostrem davant dels nostres fills i filles? Estimem, respectem i acceptem el nostre cos o, per contra, ens desagrada o ens incomoda? Expressem sovint malestar sobre el nostre aspecte físic? Ens hi obsessionem? D’una manera o una altra, com nosaltres ens relacionem amb el propi cos influirà en la relació que poden establir les nostres filles i fills amb el seu.
Des de ben petits, els infants es relacionen amb l’entorn a través de tot el cos. És important deixar-los explorar per tal que vagin prenent consciència del mateix, de totes les seves possibilitats i límits. Només a través d’aquest aprenentatge es construeix una consciència corporal òptima que ha de possibilitar un desenvolupament sa i equilibrat. Més endavant és important aprendre a escoltar-lo, a conèixer el seu funcionament i les seves necessitats per tal de poder parar quan estiguem cansats, a respirar per tranquil·litzar-nos o a menjar quan tinguem gana. El missatge ha de ser clar, només tenim un cos, és nostre i n’hem de tenir cura i respecte perquè ens acompanyarà tota la vida. Si hem pogut crear aquesta consciència corporal àmplia, si coneixem el nostre cos en totes les seves dimensions i, a més, ens dotem de cert esperit crític en relació a la pressió imperant per tenir un cos perfecte, estarem abonant un respecte i estima pel propi cos que ens farà viure plenament els moments de canvi, enlloc de convertir-se en una dificultat.
