ARTICLES PUBLICATS EN PREMSA

LA PETITA I EL GRAN

Quan tenim més d’un fill o filla, acostumem a comparar-los, a vegades ens resulta inevitable, però hem de tenir en compte que aquesta comparació que fem no és innòcua ni per nosaltres ni per als nostres infants.

Sovint quan els nostres fills petits van arribant a l’edat dels nostres fills grans, ens posem a comparar-los, encara que sigui només mentalment. Quan la nena tenia 5 anys ja llegia frases i en canvi el nen encara li costa llegir paraules. Assumim com a “normal” el que ha fet el primer, com si pel fet d’haver arribat primer hagués de ser o ella qui marquessin la pauta de la normalitat i comparem els que han arribat després a partir d’aquesta pauta. El resultat és més ràpid o més lent, més o menys que algú altre, abans o després, millor o pitjor. I aquest fet sense voler-ho ens condiciona a nosaltres mateixes a l’hora de veure i valorar els nostres fills i filles. Haurem de fer un esforç per no fer aquestes comparacions, per entendre que cadascun dels nostres fills o filles està fent el seu procés, únic, i que  tots es mereixen ser mirats de manera individual sense  rasers previs.

Les comparacions , encara que siguin mentals afecten als nostres fills i filles, perquè els valorarem, i assenyalarem allò a que li donem valor en funció d’aquesta idea mental. Si aquesta ha sorgit de la comparació, ens podem trobar que no valorem l’esforç que un estigui fent per aprendre a llegir perquè el germà gran a la seva edat ja llegia molt bé i en el nostre cap, en realitat la valoració l’estem posant en la dificultat que està tenint el segon respecte el primer, en comptes de en els avenços que aquest va fent. No ens autoenganyem pensant que sinó els hi diem en veu alta, en realitat ells o elles no se n’assabenten que els estem comparant, perquè si que ho fan. No podem evitar que allò que valorem , igual que si una cosa ens agrada més o menys ho fem notar de diferents maneres.

En realitat és absurd que creiem que perquè tenim un exemple abans aquest és el raser que val, si ens parem a pensar-ho, no té cap fonament perquè això ens serveixi de baròmetre, però així i tot ho fem, comparem. A més el que fan els infants està ple de subtileses diferents, perquè igual un dels dos ha après la mecànica de descodificació més ràpid, però l’altre està aprenent estratègies d’aprenentatge diferents per ella mateixa.

Un altre aspecte força absurd si el reflexionem, és on posem el valor de les coses que fan els nostres fills i filles. Sovint en la rapidesa amb la que l’assoleixen, amb el resultat final obviant el procés. I això realment té valor? En que afectarà la vida futura de la nostra filla que hagi après a llegir als 5 o als 7 anys? En canvi no serà més important que hagi agafat el gust per la lectura? Que li haguem transmès seguretat en sí mateixa? Que se senti valuosa pel que fa per ella mateixa sense ser millor que ningú altre? Que hagi après a aprendre sense presses, sense sentir-se en una cursa competint per un lloc en el podi?

Revisem mentalment els nostres rasers i si fem servir la comparació per valorar als nostres fills o filles, comencem a canviar i a mirar-los a cadascun per separat, com a éssers únics que son. Perquè a tu com t’agradaria que et miressin i et valoressin?

Compartir

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en telegram
Compartició en whatsapp
Compartició en email
Compartició en print