Arrel de veure un vídeo de l’Àlex Rovira, d’aquests que han creat BBVA i el País conjuntament, que explicava com l’efecte pigmalió, té un poder transformador en els altres. Com allò que esperes d’un altra, sinó és limitador, sinó just al contrari, provoca en l’altre créixer sense limitacions i arribar al màxim de les seves possibilitats. Cita en aquest vídeo una frase del Poeta Virgili que diu “Poden, perquè creuen que poden” i l’Àlex Rovira explica, no diu “Poden perquè saben que poden” sinó perquè creuen… Segurament res d’això us resultarà nou, però sempre és interessant tornar a reflexionar sobre coses que sabem . Us recomano que veieu aquest vídeo. A nosaltres veient-lo ens ha fet pensar sobre la nostra mirada. Per poder evocar en l’altre les ganes de créixer, de transmetre-li autoconfiança, per ser el que ell o ella vulguin, sense pors ni límits primer hem de saber mirar d’aquesta manera. Mirar, estimar, abraçar, parlar sense prejudicis vers l’altre. I si aquest altre és el nostre fill o filla pensem que això ja és natural, com és el que més estimem en aquest món, tots els pares i mares volem pels nostres fills i filles el millor. Pensem que ja els mirem amb aquest amor no limitador. Però malauradament no és així, primer de tot perquè segurament a nosaltres no ens han mirat així abans, tots haurem tingut, algun pare, mare, mestre que no ens ha mirat així i per tant haurem après també a posar-nos límits. Segon perquè tenim les nostres pors, por a que prenguin mal, por a que els facin mal, por a que pateixi, i aquesta por els limita i molt en aquesta confiança i seguretat que els cal per créixer . Tercer perquè si fem un exercici d’introspecció real, sense culpes pel que puguem descobrir-nos pensant, potser ens adonarem que som els primers que posem barreres als nostres fills i filles. Inconscientment es clar però aquest pensament subjacent que tenim sobre ells, els hi transmetem i els limita i no els deixa arribar on realment podrien sino on nosaltres creiem que poden arribar. Si creiem que el nostre fill és tímid li transmetem quan comenci una nova activitat, cosa que no farem si tenim un fill molt extrovertit, si tenim una filla que no se li donen bé els esports, potser no li proposarem que faci un campus d’activitats física… Si tenim una filla que no se li donen bé les matemàtiques potser li reforçarem aquella altra àrea on en sap, on se sent més segura… En el nostre dia a dia amb ells està ple de petits moments en els que la nostra mirada , les nostres paraules tenen una càrrega de prejudicis que els limiten. Pensem que com que el nostre fill o filla és d’una manera, té unes característiques, li pressuposem un comportament futur, limitat per qui és ara, però que no té en compte qui pot arribar a ser. Si en comptes de convertir les dificultats en un límit les convertim en un repte per superar, els nostres fills i filles serien tot allò que en realitat podrien ser. Us convidem a que comenceu el nou curs escolar amb aquest repte personal a canviar la mirada cap al vostre fill o filla per deixar-lo ser qui vulgui ser.
