Avui a l’escola he vist com un nen d’un any plorava al separar-se de la seva mare a les 9h del matí. I la mestre li preguntava que et passa? I la mare ha contestat per ell… està fent una marranada! I quelcom se m’ha remogut a dins… m’he posat a la pell del nen i he pensat com es devia sentir en realitat, quins sentiments tenia que el feien plorar i no voler entrar a l’escola i com rebia aquell sentiment quan ell encara no hi podia posar paraules. I les que posaven per ell i que descrivia allò que estava sentint era que feina una marranada. Vagi per endavant que jo tampoc he tingut en compte els sentiments dels meus fills en alguna ocasió i els he descrit com si fossin actes voluntaris per castigar-me. Però els nens i les nenes quan ploren en un moment com la separació de la seva pare per entrar a l’escola està patint, és important que avalem el que està sentint, que ens prenguem un temps per acollir-lo, per abraçar-lo i donar-li la seguretat que necessita per entrar a l’aula. Potser no deixarà de plorar però el sentiment potser no és el de la por, l’angoixa i la inseguretat sinó el de la tristesa per la separació. No prejutgem el que senten els nens minimitzant-ho simplement perquè són petits i pensem que no s’adonen o perquè la seva expressió dels sentiments és molt més polaritzada i emfàtica. Pot ser útil pensar en que sentiria jo en aquestes circumstàncies, i tenir en compte que ells tenen menys recursos que tu per enfrontar-s’hi.
És important en el moment que estan aprenent a identificar l’emoció amb el sentiment, o sigui allò que els hi passa, el plor, el mal de panxa, amb el nom que li donem a aquella reacció física, la tristesa, la por.. que no posem etiquetes que puguin arribar tapar els sentiments. Perquè qui expressaria com se sent si després el culpabilitzaran? Tal i com ho viu un nen d’un any, la mare “l’abandona” a l’escola, el seu temps és el present, encara els costa anticipar el futur i saber que tornarà a buscar-lo. Ara està sentint l’abandó, ell mostra tristesa i angoixa, plorant, resistint-se a entrar a separar-se de la mare. I li diem que “està fent una marranada” com si en realitat ell pogués controlar l’expressió dels seus sentiments de manera voluntària, decidint que mostrarà tot això per manipular a la mare. Sovint em sorprèn la visió dual que tenim dels infants, que siguem incapaços d’empatitzar amb els seus sentiment perquè pensem que com que son petits no entenen les coses, no les viuen com nosaltres… però per altra banda els dotem d’una habilitat manipulativa que requereix d’un control emocional de manual de psicologia.
En aquestes situacions juguen diversos factors en contra, el temps, segurament hem d’anar a treballar, que sigui en públic, amb altres famílies i mestres que em fan sentir jutjada, potser pensaran que soc una mala mare… Però cal que ens centrem en el nostre fill que és el que més ens importa, i dedicar-li 5 minuts per fer un bon comiat, donar-li aquest temps que necessita per allunyar-se de nosaltres amb calma i saber que tu marxes tranquil·la a treballar i ell s’ha quedat millor a l’escola. Encara que després la mestra ens digui que quan vas marxar va deixar de plorar enseguida, això no vol dir que estigués manipulant-te, vol dir que en aquell moment sentia l’angoixa de la separació però que està bé a l’escola i que també pot estar tranquil quan no hi ets, que és quelcom que ens ha d’alegrar i tranquil·litzar. Però no malinterpretem els canvis bruscos d’estat d’ànim dels nostres fills i filles, és així com senten, viuen i ho expressen, són intensos en tot.
