ELS DEURES DE LES FAMÍLIES

Quan estan properes celebracions marcades en Vermell al nostre calendari popular, els pares i mares ens posem a tremolar, esperant les circulars de l’escola on ens demanen alguna col·laboració. Si només cal portar alguna cosa, ens ho han posat fàcil, en el millor dels casos quelcom reciclat, un pot de iogurt o rotlles de paper de vàter, en el pitjor cal rascar-se la butxaca i anar a comprar el que ens demanen. Evidentment cal tenir en compte l’efecte multiplicador per cada un dels fills o filles que tinguem. S’hauria de valorar des de les escoles propostes que fessin més fàcil la vida de les famílies, tot allò que puguem planificar de manera anticipada, fem-ho , si es dona una llista a principi de curs amb el calendari de festes i amb tot el que cal portar les famílies poden organitzar-s’ho. Repartir una o dues circulars cada setmana en comptes de donar una única circular trimestralment amb tota la informació, fa que sigui molt fàcil l’oblit. Apostem pel treball col·laboratiu, repartim encàrrecs que es puguin aglutinar, que cada nen porti una espelma o que un pare vagi a comprar una bossa per tota la classe.

Però el que realment és un tema d’aquests en majúscules és els encàrrecs que tenen els nostres fills però que en realitat tots sabem que ens els posen a les famílies. Perquè quan un nen de dos anys ha de fer-li una disfressa a un moniato qui creieu que en realitat ho farà? Mestres del món, quan els encàrrecs siguin per les famílies que siguin lliures i voluntaris si us plau, n’hi ha moltes que no poden, volen o saben fer moltes de les coses que els hi encomaneu. Aquests encàrrecs de col·laboracions forçoses, a vegades sense massa explicacions, tenen un efecte inversament contrari al que se suposa que s’espera des de l’escola, la creació de vincle i proximitat entre l’escola i la família. Quan l’encàrrec és realment pel nen o la nena, hauria de ser ajustat a la seva edat, si indirectament la mestre espera que el treball el facin conjuntament l’infant i els seu progenitors, doncs també caldria dir-ho, aquest és un projecte en família, i així tots aclarits. Perquè fer un semàfor amb llums pel pessebre de l’escola a una nena de 8 anys, no potser un encàrrec només per ella. Cal tenir en compte que aquest fet, generarà desigualtats molt importants entre els infants i les seves produccions en funció de les capacitats de les seves famílies per acompanyar-los. A la tercera va la vençuda, aquest cop si, és un encàrrec pel nen, el pot fer ell sol. Fer una representació artística de la constel·lació solar. Pares i mares del món, si l’encàrrec és per ell, l’hauria de fer ell sol, encara que el que faci no sigui gaire bonic, inclús si és realment lleig, el nostre paper és el de reforçar la seva feina i si ens pregunta contestar. Sovint aquests encàrrecs es converteixen en una competició entre  pares i mares, que  projecten en la obra artística que ara ja s’ha convertit en un deure personal, un munt de coses de la pròpia motxilla, fracassos escolars propis, enveges entre mares o pares, el necessitar mostrar que el propi fill és el millor…

Convertir els deures del propi fill en una veritable catarsi emocional, no és el més adequat, sobretot per l’infant, caldria buscar altres vies de canalitzar les emocions no resoltes i deixar que els nens facin les seves coses. Penseu sobretot en l’efecte que té sobre la vostra filla, que de sobte veu com el treball, ja no és el seu treball, és el teu, que heu canviat el que ella havia fet, no respectant les seves coses. Els missatges que li donem son, no ho saps fer tu sola, el que tu has fet o faries no estaria bé, cal que sigui el millor en comparació als altres, és igual el procés, el que aprenguis fent-ho, lo important és el resultat, el que els altres puguin veure o pensar de nosaltres. Si el que volem és transmetre seguretat en si mateixos a les nostres filles, demostrem-li amb fets, que el que importa és ella mateixa i el que ella i nosaltres pensem d’ella. Que confiem en ella, que si avui no li ha sortit tant bé, que ho torni a provar o potser a acceptar que no és especialment habilidosa en allò però que ho és en moltes altres coses.

Comparteix

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Articles relacionats

GELOSIA ENTRE GERMANS

La gelosia és un sentiment per la pèrdua d’atenció i estima d’algú important per nosaltres, sigui real o fictici, és un sentiment que no hem de jutjar ni treure-li importància. Sovint la gelosia entre germans és una dificultat que afrontem les mares i els pares que ens genera molt malestar.

Llegir més →

EL GRAN, LA MITJANA, EL PETIT… ens condiciona?

La posició que ocupem a la nostra família ens condiciona, és un fet, i cal tenir-ho en compte com a pares i mares dels nostres fills i filles. Tant si son fills únics com si tenim família nombrosa ja sabem que la posició que ocupem a la família ens condiciona

Llegir més →

SOC UNA MALA MARE

Sovint després d’haver fet un crit o de començar a llençar amenaces en bucle o de sentir-nos dir aquella frase que sempre ens havia fet tanta ràbia que ens diguessin a nosaltres quan érem petites… ens envaeix un sentiment de culpa. Sovint la reacció de ràbia o impotència a la

Llegir més →

EL MEU FILL ÉS PORTER

L’altre dia llegia un tuit d’una mare que felicitava al seu fill per ser el porter de l’equip, ella li retornava aspectes que sovint no veiem, que la posició de porter és la més desagraïda de totes, si el teu equip guanya el partit, és gràcies als davanters que han fet els gols, i si els perden és perquè

Llegir més →

JO TAMBÉ ET NECESSITO

Estem tan acostumades a ser les que fem coses pels nostres fills, els fem el menjar, els rentem la roba, els ajudem a vestir-se, ens organitzem la vida per portar-los i anar-los a buscar. Els estimem, cuidem, curem, protegim… que a vegades ens oblidem del que nosaltres també necessitem d’ells.

Llegir més →

LÍMITS O CÀSTIGS

Posar límits als nostres fills i filles vol dir, estrictament, dir-los que la seva activitat pot arribar fins a un lloc determinat i no el pot traspassar. Per tant, quan utilitzem la paraula límit com a eufemisme de càstig no podríem dir que sigui gaire encertat. Si no ens agrada

Llegir més →