EL PODER DE LA MIRADA

Parlant amb unes mestres d’escola bressol, em comentaven que els nadons, que no les havien conegut sense mascareta i que no tenien el llenguatge oral per fer-se entendre, només amb la mirada havien après a conèixer-les i a comunicar-se amb ells i elles. Això em va recordar com d’oblidada tenim sovint la mirada com a canal de comunicació i relació amb els altres, la paraula és omnipresent i sovint oblidem que el nostre cos, les nostres mans i les nostres faccions també comuniquen i sovint de manera més clara i directe vers els infants que tot el que les diem amb paraules. És important tenir present que la nostra mirada comunica, que quan mirem als nostres fills i filles els transmetem coses, i per tant conèixer els factors que influeixen en la nostra mirada, ens permetrà prendre’n consciència i no deixar a l’atzar com els mirem. Igual que no obviem les paraules que els diem, i ens cuidem de no dir paraulotes per exemple, saber què diu la nostra mirada quan creiem que no diu res, serà clau per millorar la nostra comunicació amb ells i elles. D’entrada recordar-nos que mirem no només amb els ulls, sinó que quan mirem, ho fem amb el cervell i amb les nostres emocions, i per tant quan mirem no ho fem com si fóssim un càmera de vídeo, sinó que interpretem constantment el que veiem. Aquesta interpretació que fem, està tamisada per les nostres vivències anteriors, pels nostres gustos i preferències, pels nostres prejudicis, per tot el nostre ésser en realitat. I Quan interpretem, transmetem com ens sentim o què pensem respecte allò que estem veien. I així de manera cíclica. Per això quan  parlem davant d’altres anem modulant el que diem en funció de com percebem que els altres reben les nostres paraules, si creiem que no hi estan d’acord, segurament suavitzarem, inclús podem arribar a mentir respecte el que volíem dir inicialment. Imagineu-vos quin poder té allò que veiem i interpretem! fins al punt que modifica les nostres accions i pensaments. Quan parlem d’infants, això es multiplica, ja que els nostres fills i filles no tenen la riquesa lingüística que podem tenir nosaltres, i a més tendeixen a tenir els altres sentits molt més connectats, això fa que un nadó pugui percebre el nostre estat d’ànim, o que el nostre fill de 3 anys percebi que estem tristes i ens faci una abraçada sense haver-los dit res. Per això és tant important intentar alinear mirada i paraula, o sigui que ambdós no es contradiguin perquè el nostre fill o filla ho captaran i tindrà més impacte en ella el que perceben que el que escolten. Per tant si veuen en la nostra mirada desconfiança encara que els estem animant, el missatge que els arribarà serà que no confiem en ells. La coherència entre el que pensem i el que diem serà clau perquè la nostra mirada transmeti el mateix que les nostres paraules, i en tot cas si no és així, abans de dir res, haurem de fer l’exercici de reconciliar i posa en sintonia pensament i paraula si el que volem transmetre als nostres fills i filles volem que els arribi de veritat.

Comparteix

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Articles relacionats

GELOSIA ENTRE GERMANS

La gelosia és un sentiment per la pèrdua d’atenció i estima d’algú important per nosaltres, sigui real o fictici, és un sentiment que no hem de jutjar ni treure-li importància. Sovint la gelosia entre germans és una dificultat que afrontem les mares i els pares que ens genera molt malestar.

Llegir més →

EL GRAN, LA MITJANA, EL PETIT… ens condiciona?

La posició que ocupem a la nostra família ens condiciona, és un fet, i cal tenir-ho en compte com a pares i mares dels nostres fills i filles. Tant si son fills únics com si tenim família nombrosa ja sabem que la posició que ocupem a la família ens condiciona

Llegir més →

SOC UNA MALA MARE

Sovint després d’haver fet un crit o de començar a llençar amenaces en bucle o de sentir-nos dir aquella frase que sempre ens havia fet tanta ràbia que ens diguessin a nosaltres quan érem petites… ens envaeix un sentiment de culpa. Sovint la reacció de ràbia o impotència a la

Llegir més →

EL MEU FILL ÉS PORTER

L’altre dia llegia un tuit d’una mare que felicitava al seu fill per ser el porter de l’equip, ella li retornava aspectes que sovint no veiem, que la posició de porter és la més desagraïda de totes, si el teu equip guanya el partit, és gràcies als davanters que han fet els gols, i si els perden és perquè

Llegir més →

JO TAMBÉ ET NECESSITO

Estem tan acostumades a ser les que fem coses pels nostres fills, els fem el menjar, els rentem la roba, els ajudem a vestir-se, ens organitzem la vida per portar-los i anar-los a buscar. Els estimem, cuidem, curem, protegim… que a vegades ens oblidem del que nosaltres també necessitem d’ells.

Llegir més →

LÍMITS O CÀSTIGS

Posar límits als nostres fills i filles vol dir, estrictament, dir-los que la seva activitat pot arribar fins a un lloc determinat i no el pot traspassar. Per tant, quan utilitzem la paraula límit com a eufemisme de càstig no podríem dir que sigui gaire encertat. Si no ens agrada

Llegir més →