El 30% de dones al nostre país consumeixen antidepressius i ansiolítics de manera habitual. Destaco que son dones perquè representen el 70% del total de persones que les consumeixen.
Les dones tendim a reconèixer abans les nostres malalties que els homes i a buscar solucions, per tant no és que les dones estiguem pitjor en quan a salut mental sinó que anem més al metge per aquest tipus de problemes i sortim amb receptes sota el braç. O comentem els problemes amb amigues que ens recomanen unes pastilles que a elles els hi ha anat molt bé i ens les prenem sense saber-ne els efectes secundaris greus que poden portar-nos.
L’augment exponencial que han tingut aquests medicaments, en els últims 20 anys té a veure amb un canvi cultural, que es basa en la negació de les emocions i sensacions negatives que ens suposen un malestar. Busquem la via ràpida per aconseguir sentir-nos millor, ens prenem una pastilla i ens relaxem, podem dormir o se’ns passen els nervis. Però no ens adonem que la pastilla ens ofereix un benestar fictici, que no soluciona el problema de fons. Caldria que treballéssim per entrenar estratègies d’afrontament de les pròpies dificultats. D’acceptació de les situacions que a vegades no podem canviar. Com podrem acompanyar als nostres fills i filles si no ho sabem fer ni amb nosaltres mateixes? Aquest 70% de dones que prenen ansiolítics i antidepressius són segurament també mares de nens i nenes. La negació d’aquestes emocions i problemes converteixen emocions quotidianes, tristesa, por al fracàs i timidesa en problemes psiquiàtrics, depressió, angoixes i fòbies. L’ús reiterat d’algunes d’aquestes medicacions té un efecte similar al de les drogues i converteix en qui les pren en persones dependents. Cal tenir en compte que l’ús reiterat i durador de psicofàrmacs provoca trastorns com certa confusió mental o efecte rebots en el cas que es deixin de prendre de manera brusca. No són innocus com molta gent pensa. No parlem de les persones que tenen trastorns mentals que necessiten prendre aquesta medicació com apart del seu tractament. Sino de les que tenen problemes d’afrontament de situacions de dificultat emocional. Volem destacar l’efecte negatiu que té per un infant, al veure com els pares i mares no sabem afrontar les situacions de dificultat i preferim en el seu lloc prendre’ns una pastilla. Cal ser models, cal poder aprendre a gestionar aquestes emocions, i potser no està de moda, perquè el que s’imposa davant d’un problema és passar pàgina ràpid i buscar la felicitat permanent. Però això no és el que és millor per nosaltres ni molt menys pels nostres fills. Cal poder passar el dol d’una mort o d’una separació, respectant el temps que necessitem nosaltres i donar-los també el temps a ells per afrontar que potser estarem tristos 1 any, i que és normal i ho hem de passar… Cal que aprenguem a afrontar situacions que ens provoquin nervis, neguit, tenint estratègies, respirar, tenir vàlvules de descompressió com l’esport o una bona xarxa d’amics. Cal aprendre a estar tristos i no buscar estar amb el somriure permanentment perquè no sempre ens sentim així i hem de poder deixar-nos que cos i sentiment siguin coherents i es mostrin tal i com se senten sense tapar res. Cal aprendre a mostrar les nostres debilitats, si hi ha quelcom que ens costa, si ens posem nerviosos en una entrevista de feina, parlem-ne, busquem consell , preparem-nos bé, entrenem amb un amic. Només així podrem acompanyar a la nostra filla quan tingui un exàmen important i estigui molt nerviosa, perquè tots tenim clar que no li recomanaríem que prengués res per passar-se els nervis oi?
