La disciplina positiva, és una corrent educativa creada per la psicòloga Jane Nelsen que parteix d’alguns preceptes que ens semblen molt de sentit comú, però en canvi que sovint ens costen d’aplicar a casa. La Disciplina positiva advoca per relacions d’igualtat, no cal tenir una posició de poder sobre els nostres fills per educar-los. I sovint ens passa que quan no ens en sortim amb arguments utilitzem el poder que ens dona els ser els seus pares per imposar el nostre criteri. Un altre pilar fonamental és defugir dels càstigs com a xantatges per aconseguir que els nostres fills facin el que nosaltres volem. Això funciona a curt termini, però quan desapareix l’amenaça del càstig la conducta que volem modificar torna a aparèixer. Caldria que ens orientéssim més a resultats i a conseqüències naturals. Sovint els càstigs que posem als nostres fills no tenen relació amb l’acte que no volem que faci. Si la nena no vol menjar, li direm que després tindrà gana, no que no veurà la tele per exemple. Quan un nen té un comportament disruptiu hem de poder anar al fons de l’emoció que genera el comportament, i no quedar-nos en el comportament només i voler anul·lar-lo. Per tant contra més connectats estiguem amb els nostres fills i filles, més fàcil ens serà entendre que li passa i perquè ens ho expressa d’aquella manera. Això no vol dir que si el seu comportament ha comportat conseqüències no el fem responsables de les mateixes, però no el castiguem ni el culpabilitzem des d’un sentit represor. Contra més treballem perquè s’adoni del que està sentint quan fa certes coses, abans ell tindrà les estratègies per verbalitzar-nos el sentiment sense haver de passar a l’acció. La Disciplina positiva parla de posar límits amb amor, dóna molta importància a que hi ha hagi regles a casa, que cadascú posi les seves, però que siguin poques, estables en el temps i fermes. I que expliquem les conseqüències de saltar-se-les, quan posem aquests límits no cal posar-se a cridar, ho podem fer igualment amb amor i fermesa.
Un altre principi d’aquesta teoria és que els errors són grans oportunitats d’aprenentatge, i això que ja ho sabem tots, sovint ens costa aplicar-ho als nostres fills, no els permetem equivocar-se, no els permetem que s’adonin de les conseqüències de les seves errades, perquè no els deixem equivocar-se i per tant aprendre per ells mateixos. Costa molt, és cert, veure com el teu fill està a punt d’equivocar-se i no fer res… però quan ho proves i veus el gran aprenentatge que suposa per a ell, et tornes fan de l’assaig i error, evidentment sempre que no corri risc ni ell mateix ni ningú altre. Un aspecte que m’agrada d’aquesta corrent és que cal motivar en comptes d’adular, és veritat que sovint afalaguem als nostres fills, dient-los coses boniques i està bé, però crec que encara és millor si el que els hi diem l’anima a créixer, a millorar, a tornar-ho a intentar, perquè l’afalag et deixa complagut amb tu mateix i no et genera les ganes de créixer que et dona la motivació. Us animem a que poseu en pràctica alguna d’aquestes coses. Comenceu primer per una, i quan la tingueu integrada en la vostra manera de fer, seguiu per un altre. Jo començo per la de canviar els càstigs per les conseqüències naturals i la responsabilitat i tu?
