Si la tasca d’educar als nostres fills i filles és complicada per nosaltres, si li afegim al còctel haver-nos de posar d’acord amb la nostra parella, la cosa es posa interessant…
Nosaltres soles dubtem, no sempre eduquem igual, perquè no sempre estem igual, hi ha dies que estem més nervioses o cansades i se’ns acaba abans la paciència i potser acabem fent un crit, en canvi d’altres que tot va sobre rodes . Quan parlem d’educar en parella, hauríem de parar i dedicar-nos-hi una estona. Quins valors té l’altre persona? Què és important per ella? Com va ser educada? On posarà l’accent, quines manies té? Perquè, pel que per un potser quelcom trivial, per l’altre potser un cataclisme i això reverteix en diferències de criteris i barems de mesura cap als nostres fills i filles. Per tant és important parlar abans, en general pensem que tenim llibertat de càtedra i cadascun ha de respectar les manera de fer de l’altre sense dir res, com si fos un dret adquirit amb la pròpia maternitat i paternitat, cadascú educa com vol!. Parlem d’educar als nostres fills i filles i ho hem de fer amb certs criteris compartits, pel seu bé i també pel de la relació de parella.
Quan la teva parella està fent alguna cosa als teus fills o filles que no t’agrada, ho passes malament, quan veus que els crida en excés, o els fa xantatge per intentar que facin el que vol, o inclús els agafa d’una manera brusca perquè deixin un objecte. Són situacions que poden tensar molt a la parella, perquè tú veus com s’està produint una situació de mal tracte cap al teu fill o filla i pots no saber com actuar. Davant del menor sempre és millor no desacreditar al seu altre progenitor, però permetre una actuació que no ens sembla correcte sense dir res ho és pels nostres fills o filles? Quin missatge els transmetem, que perquè és el seu pare o la seva mare qui fa aquell acte no direm res? La cosa pot complicar-se més si el teu fill et demana ajuda, plora i t’explica la situació i tu li donaries la raó i no pots. Però el teu fill està desconsolat, té un conflicte obert que no sap com gestionar i és el dèbil en la relació de poder que hi ha amb el seu pare o mare. Que cal fer? Ens hem de posicionar?
Evidentament hem de parlar-ne després, a soles, donar el nostre punt de vista, i arribar a acords comuns. Haurem d’acordar estratègies per avisar-nos quan estiguem veient que l’altre està arribant al seu límit o que està enganxat amb una lluita de poder amb el nen o la nena que no està gestionant bé. Tenir una senyal, una paraula que li permeti sortir de la situació i donar-nos permís per entrar a nosaltres, per després quan estigui més tranquil.la tornar i actuar segons el que tots dos creiem que és com volem educar al nostra fill o filla. No podem permetre que ningú a casa es salti les líneas vermelles que haguem marcat sobre el tracte respectuós i amorós vers els altres, per molt enfadats que estem. I aquest ha de ser un tema que haurem de parlar, i que ens posarà molt en joc, perquè haurem d’admetre davant de la nostra parella quins son els nostres punts flacs, quines accions dels nostres fills i filles ens fan saltar, haurem de permetre que l’altre ens posi un mirall davant i haurem de ser valentes per mirar-nos. Sovint podem sentir vergonya o culpa, però cal fer-ho, és quelcom molt important en l’educació dels nostres fills i filles. I si en algun moment la situació està sent molt injusta pel nostre fill o filla, i l’estem veient patir, intervenim, l’altre persona és adulta i està en una situació de privilegi davant del menor. Ja ho resoldrem després, però en cas de dubte, sempre l’infant primer. Molt millor si ho parleu abans, si us atreviu a obrir aquesta caixa de pandora, sovint tancada amb moltes parelles i arribeu a acords. Els vostres fills i filles sortiran guanyant!
