Si has sigut de les mares lleones o de les mare oca o de qualsevol altre adjectiu amb el que us sentiu còmodes que signifiqui que has optat per una maternitat molt present, en la que durant els primers anys de vida dels teus fills has estat la responsable sinó única, majoritària de la cura i atenció dels teus infants potser hauràs d’aprendre a deixar corda. Hi ha persones que van aprenent amb el pas del temps d’una manera natural van abraçant altres maternitats segons les necessitats pròpies i dels seus infants, però n’hi ha que els hi costa més i han de fer un treball per aconseguir aquesta adaptació. Sovint aquestes dificultats venen per pors internes, inseguretats pròpies i preocupació pel benestar dels seus infants.
Un dels primers passos que caldrà aprendre a fer és a confiar en la parella, si esteu criant en parella, sovint el rol de la dona i l’home en la criança quan l’infant és un nadó queda molt determinat i cal fer un replantejament posterior, quan les necessitats del nadó ja no cal que les atengui exclusivament la dona. A vegades aquests rols es perpetuen fins que un dels dos membres deixa de sentir-se còmode i cal parlar-ne. Un membre caldrà que aprengui a confiar en que l’altre és capaç de cuidar al seu fill o filla igual de bé, encara que sigui amb altres formes, i aquest és un aspecte important de la corresponsabilitat, un l’ha d’exercir i l’altre li ha de permetre fer-ho.
Un altre exercici personal és el d’aprendre a perdre el control absolut sobre el nostre infant i tot el que l’envolta, i a pensar que sinó ho fem nosaltres tot, no estarà bé. O potser a veure un greu problema si la nostra parella s’ha descuidat alguna cosa , quan en realitat no la té i que això serveixi com a excusa per tornar a prendre el control. O a deixar llargues llistes enganxades a la nevera de recordatoris, explicacions sobre procediments de menjar, banyar-lo, vestir-la… tornant a allargar els tentacles del control a través de mesures alternatives.
Deixar anar la corda implica confiar en altres adults que atenen al teu fill o filla, en altres maneres de cuidar-lo i atendre’l, a relativitzar que si el nen surt sense pentinar o ens hem descuidat d’agafar alguna cosa o no va vestit com ens agradaria signifiqui que l’infant no estarà bé. El control sobre aquestes petites coses sovint és un mecanisme per sentir-nos segures i tranquil·les sobre la nostra competència com a mares i és per això que hi ha persones que els costa tant canviar el rol que han exercit fins al moment.
Però confiar i compartir la criança aporta tranquil·litat, no tot dependrà de tu, aporta temps per una mateixa per poder fer allò que fa anys que no tens temps de fer. Trenca la rigidesa d’una única manera “bona” de fer les coses i ens aporta aprenentatges, aporta diferents models d’adult a l’infant i això el farà més flexible i adaptable als canvis que aniran arribant.
Si creus que ja ha arribat el moment, atreveix-te a començar a deixar corda i confia…
Per aprendre a deixar anar a corda, haurem d’aprendre a confiar i a acceptar altres formes de criança que no siguin les pròpies. Haurem d’aprendre a perdre el control absolut del que envolta al nostre infant i deixar que la nostra creença en el rol de bones mares deixi d’estar basada en coses banals però que ens fan sentir segures. Confiar i compartir la criança aporta tranquil·litat, no tot dependrà de tu, aporta temps per una mateixa, trenca la rigidesa d’una única manera “bona” de fer les coses i ens aporta aprenentatges, i models diferents al teu infant.
