A vegades sentim que els nostres fills i filles ens envaeixen, físicament o psicològicament entren en el nostre espai vital i ho ocupen tot i podem arribar a sentir ganes d’apartar-los perquè no estan respectant el nostre espai, les nostres necessitats. Quan els infants són més petits tenen una dependència física els bebès poden només sentir-se bé quan estan enganxats al nostre pit vint-i -quatre hores, quan tenen 2 anys potser no volen estar amb ningú més i reclamen braços tot el dia. Hi ha infants als 4 als 6 i als 8 també, que necessiten la nostra presència per tot, per jugar, per llegir, per anar al lavabo. Quan en tenen 10 potser es passen el dia fen-te preguntes, ho volen saber tot i ens fan preguntes a tothora. En resum que hi ha infants que ens poden necessitar d’una manera, amb unes formes, uns moments, una intensitat, que ens pot fer sentir desbordades. És lícit sentir que necessites allunyar-te per recuperar el teu espai, i també que aquests sentiments que et genera et facin sentir malament, “mala mare” o “mal pare”. Però entre el fugir quan no pots respirar i el deixar-te ocupar tot el teu espai vital hi ha punts entremitjos que segur que poden ser molt saludables per infants i adults.
És important que analitzem, quan no ens sentim desbordades, sinó des de la tranquil·litat, quan ens reclama més el nostre fill o filla?, i perquè creieu que és en aquest moment? o perquè o fa d’aquesta manera que a nosaltres ens resulta tant invasiva?. Ens pot ajudar molt que la nostra parella, si en tenim, ens ajudi a posar-hi una mirada des de la distància, que ens observi durant uns dies, que fa el nostre fill o filla? i com reaccionem nosaltres?.
Sovint quan els infants senten que no tenim temps, que no estem disponibles per a ells, encara cerquen més la nostra atenció. Per això el segon pas, després d’analitzar la situació serà marcar-nos temps i espais de disponibilitat total i verbalitzar-los, menys el nadó, la resta d’infants encara que siguin molt petits, ens entenen. Parlem-los, expliquem-los quins moments seran per a ella i quins per nosaltres. Expliquem-los que quan anem al lavabo necessitem la nostra intimitat i que no poden entrar. Que quan estem veient la nostra sèrie, no tenim ganes de respondre preguntes, però també diguem-los quan si, que podrem fer-ho. Respectem-nos els nostres temps i espais per tal que ells també ho facin, siguem coherents amb el que els diem. Sobretot complim amb el que els hi hem dit, sempre que sigui possible, perquè si se senten enganyades, si senten que quan hem dit que estaríem per elles no hi som, es força probable que tornin a repetir el patró de la invasió total per aconseguir el que volen. A nosaltres, la nostra atenció i el nostre amor, i està molt bé! Tot i que sovint ho vulguem a petites dosis…