La culpa és un sentiment que ens permet adaptar-nos a les normes establertes en el nostre entorn. Quan ens sentim malament per no haver complert amb allò que creiem que esperen de nosaltres, ens permet reflexionar-hi i adaptar el nostre comportament al acceptat o volgut.
Aquest sentiment va íntimament lligat amb la construcció de la consciència moral que s’inicia a partir de l’any de vida.
Tot i que així a priori semblaria que és sentiment positiu en realitat, la barreja que en fem amb altres sentiments la distorsiona. Sovint barregem culpa amb vergonya quan sentim que no tenim la capacitat per fer les coses millor, o amb l’autoestima baixa, quan creiem que no som prou bons pels altres, o amb la por de no ser estimats quan pensem que si l’altre s’ha disgustat amb nosaltres ens pot deixar d’estimar. I és en aquesta barreja de sentiments on la culpa s’empapa de tota la resta on la culpa es converteix en un sentiment molt negatiu pel qui el sent d’aquesta manera. Viscut així, no ens ajuda, al contrari ens paralitza i ens empetiteix.
Per tant és vital com pares que anem amb molt de compte a utilitzar el sentiment de culpa dels nostres fills amb altres finalitat que no siguin estrictament les que hem descrit a l’inici. O sigui que quan trenqui alguna cosa, pequi a alguna persona, hem de vincular la nostra explicació amb el resultat de la seva acció i que aquesta tingui una conseqüència natural i directe.
Però mai afegir altres components, com que si piques a un nen no t’estimarà ningú, o quan piques ets lleig i no m’agrades. La culpa és un sentiment positiu perquè ens ajuda a adonar-nos-en que hem actuat malament i a empatitzar amb el que haguem provocat, a prendre consciència de la repercussió dels nostres actes. Per això tampoc no és positiu treure-li ferro a tot el que fa el nostre fill i no donar-li cap importància. Si llença totes les coses per terra, ho ha de recollir ell, si ho fem nosaltres, no l’estem ajudant a que s’adoni de les conseqüències dels seus actes. No buscarem generar en els nostres fills cap sentiment de culpa, sinó que s’adoni dels seus actes, del que han provocat en objectes o persones i que hi reflexioni i pensi en les conseqüències i en com ens podem estar sentint els altres. El que senti ell o ella serà una conseqüència d’aquest adonar-se que el seu comportament ha estat equivocat. Però haurem d’enfocar-lo a la reparació del dany més que no pas a exterioritzar el sentiment de culpa, obligant-lo a demanar perdó encara que no ho senti així. Els infants que tenen un sentiment excessiu de culpa poden oscil·lar entre els dos extrems de la seva exteriorització, amb somatitzacions físiques, mal de cap, de panxa. Aïllant-se del món que els envolta per por a ser jutjats, per por a equivocar-se, no atrevint-se a provar coses noves perquè creuen que no ho sabran fer. O bé tot el contrari intentant constantment mostrar-se hàbils i útils, intentant agradar als altres, sobretot als adults de referència, buscant l’aprovació constant de tot el que fan, posant el focus més en la recompensa que en l’acte en sí. Com en totes les coses, la infància és una època clau que determina la construcció de la persona que serem en l’adultesa, però un sentiment de culpa mal elaborat tindrà un paper fonamental en tantes facetes, la emocional, laboral etc.. que cal ser molt curosos i estar atents als sentiments dels nostres fills per ajudar-los a situar els seus actes sense altres sentiments negatius que no el deixin créixer amb un imatge positiva d’ella mateixa.
