Sovint entre dones mares tenim les mateixes discussions, sobre perquè molts homes i pares de les nostres criatures son capaços d’operar a cor obert però no saben on està la cartera del cole? És perillós generalitzar perquè segur que hi ha homes que són el pal de paller de la criança dels seus fills, però també és cert que n’hi ha molts d’altres que deleguen les qüestions de criança diària en la seva parella. I no és per falta ni de capacitat, evidentment, ni d’interès, sinó que pensem que això és una moneda de dues cares, la del paper que juga cada membre de la parella en aquesta equació. La cultura de criança atorga aquest paper principal a la dona, els homes que avui son pares encara han estat criats sota aquesta premissa i els costa agafar un nou rol pel qual gairebé no tenen referents. Les dones també hem estat criades sota aquesta mateixa premissa i ens costa deixar d’exercir aquest rol, sobretot si som mares lleones i l’instint protector ens porta a pensar que tot el que estigui sota el nostre control i criteri serà millor que deixar-ho a l’atzar del que pugui decidir la nostra parella, si és que no hem acordat algunes qüestions prèviament.
Hi ha un altre factor que és el de la prioritat o importància que cadascú de nosaltres atorguem a les coses, el que per un és un aspecte bàsic i fonamental, com complir horaris o rutines a casa, per l’altre no ho és tant i és més laxa, i resulta que el dia que no estem a casa els nens van a dormir una hora més tard… i això provoca sovint discussions. Aquestes discussions allunyen a la parella del que hauria de ser un acord el més explícit possible sobre les pautes de criança que volem aplicar a casa nostra. Decidim quines seran normes o criteris universals i que tots dos seguirem perquè creiem que la nostra filla ha de tenir unes pautes estables sigui qui sigui amb qui estigui en cada moment. Quins criteris poden ser més laxes i dels quals podem pactar el marge d’aplicació que ens donem? Sobre el que ha de menjar el nostre fill, sempre s’ho haurà d’acabar tot? Sempre caldrà que vagi a dormir a la mateixa hora? Quins aspectes podem pactar que cadascú els farà a la seva manera i així ho explicarem als nostres fills, que som diferents i en algunes coses fem les coses de manera diferent.
Hi ha homes que expliquen que decideixen deixar de prendre decisions perquè cada decisió que han pres s’ha vist criticada per la seva parella i simplement decideixen no tornar a decidir i demanar-ho tot. Això que fa tanta ràbia a les seves parelles, que pensen, però perquè em demana què toca avui per sopar si hi ha el menú penjat a la nevera? I ho interpreta com una falta d’interès o desídia i una sobrecàrrega a les seves espatlles. Valorem quin paper tenim cadascú dins la parella en les tasques diàries de criança, revisem quin ha estat fins ara el rol que cadascú hem tingut vers els nostres fills i filles i vers la nostra parella i potser descobrirem que cap dels dos n’acabem d’estar del tot satisfets. Sempre som a temps per arribar a acords que no només millorin la nostra relació i minimitzin les discussions sinó que a més millori la coherència i el model de criança que donem als nostres fills.
