Quan els teu fills i filles van creixent, la seva vida social s’amplia, ja no només queden per celebrar festes d’aniversari, sinó que comencen a quedar per donar un vol amb els amics, anar al cinema plegats i aquesta conquesta de llibertat no es compartida per totes les famílies d’igual manera. Hi ha famílies que poden considerar una activitat poc apropiada per una edat determinada, o que volen més garanties de les que potser tu necessites, que un adult els acompanyi al cinema per exemple. Això també ens pot passar quan són més petits, però no es visibilitza tant de cara enfora, si tu envies a comprar al teu fill de 8 anys sol a la tenda del costat de casa, pot semblar-li un risc que no prendrà una altra família però no l’afecta a ella directament. En canvi a l’adolescència les decisions afecten al grup d’amics i aquí és quan necessitem confrontar criteris, punts de vista i opinions, i no n’estem acostumades. No hem après a dialogar d’una manera empàtica i assertiva a l’hora, sobre la criança. No ho fem ni dins de la família, amb els avis dels nostres fills i filles, doncs imagineu-vos amb els pares i mares dels amics de la teva filla. Una part ve donada per la cultura d’infància, de criança que encara impera, on el pare i/ o la mare d’un infant tenen dret a decidir sobre la seva educació sense ser qüestionats, i a més aquest és un àmbit privat en el que ningú més té dret a entrar-hi. L’educació en comunitat o en tribu queda molt lluny de la nostra cultura, fet que minva la possibilitat que els nostres infants tinguin altres referents adults, i que els criteris individuals puguin posar-se en entredit. Aquest seria un exercici molt sa per molts adults que no tenen més elements que la seva pròpia experiència de criança com a model de referència.
Quan ens trobem amb situacions on hi ha discrepància de criteris, i no ens obliguem a parlar entre els adults per acordar-ne un de comú, qui acaben rebent les conseqüències son els nostres fills i filles. O bé perquè hi haurà uns quants que podran fer tal activitat i uns altres no, o bé perquè es perdran la possibilitat de fer quelcom que ens pot semblar enriquidor per a ells, però guanya la proposta més conservadora, la més proteccionista. També ens pot passar que no ens atrevim a comentar el nostre punt de vista per por a ser titllades de “males mares” perquè tenim uns criteris més lliures respecte el que poden fer o menys pors sobre el que els hi pot passar. És difícil anar a la contra d’una opinió generalitzada, sobretot quan es tracta de donar passos que suposen un major risc que anar de casa en casa del grup d’amics i amigues. Atreveix-te a compartir criteris, hi sortireu tots guanyant!