A moltes famílies s’han colat les músiques i les lletres de moltes cançons reggaetón, i a moltes també no ens agraden aquestes cançons. No ens agraden i a més no ens semblen convenients pels nostres fills i filles, petits sobretot.
Però és gairebé inevitable que els infants escoltin aquestes músiques, algunes sonen a botigues, anuncis de la tv, a emisores de radio generalistes o al “salting”. Si hi ha germans grans a casa, les escolten ells o elles i els petits s’emmirallen amb les coses de grans i només per aquest fet ja els crida l’atenció.
Però és important que hi parem atenció, més enllà del gust musical compartit o no amb els nostres fills i filles. La majoria de músiques reggaeton, tenen lletres hipersexualitzades, representen la dona com un objecte sexual que serveix per satisfer l’home, transmeten comportaments clarament masclistes, de submissió de la dona vers l’home.
Hem de tenir present que els infants menors de 7 anys no distingeixen la fantasia de la realitat, no tenen les eines per discriminar el contingut d’aquestes cançons, i per tant repeteixen de memòria una lletra que no entenen però que no esdevé innòcua per a ells i elles. Dels 7 als 12, ja poden comprendre molts dels conceptes que descriuen les cançons, i per tant normalitzar-ne el contingut. Lletres com “Una nena así me hacía falta”, “Que metiera mi mano por su falda”, “Se ve que no es santa”… No n’he volgut transcriure de més explícites però n’hi ha, i moltes, fins a arribar a poder-se titllar d’apologia de la violència contra les dones. Escoltar, aprendre i repetir aquestes lletres, pensant que com que és una cançó no passa res, que moltes utilitzen mots en anglès i per tant no les entenen, és mirar cap a una altra cantó mentre els nostres fills i filles estan ingerint contingut molt nociu per a ells i elles.
No deixaríem que els nostres fills veiessin certes pel·lícules a la televisió d’alt contingut eròtic o violent, però en canvi no hi fem res si és a través d’una cançó?
Si els infants són menors de 7 anys, hauríem d’evitar que escoltessin aquest tipus de música, i sinó podem explicar-los perquè no és adequada per a ells i elles. A partir dels 7 anys, continuarem intentant evitar-ho, però també anirem acompanyant-los, per exemple, imprimint la lletra d’alguna cançó i llegint-la sense música i preguntant-los si entenen el que hi diu i explicant-los per quin motiu no ens agrada a nosaltres i no volem que ells l’escoltin. A partir dels 12, podem entrar en un debat sobre quins comportaments normalitza, quina imatge de la dona projecta, què és el que més li agrada d’aquesta música, etc. Si la societat ofereix als nostres fills i filles una cultura musical que no compartim, doncs fem-hi alguna cosa per posar altres estils, lletres, artistes que ponderin i ampliïn el seu gust musical. Anem a concerts plegats de grups que ens puguin agradar als dos, sobretot quan són més petits, dels 10 a 15 anys acostumem-nos a processar les lletres que cantem, no ens limitem a reproduir-les sense entendre-les, per decidir si més enllà d’una melodia enganxosa, també transmet alguna cosa que ens emocioni o ens faci pensar. Perquè la música és un art, encara que en algun punt a alguns se’ns hagi oblidat.
