Mai he entès algunes coses que fem fer als nens i nenes petits i tots sabem que en general no els agrada i ho continuem fent. Em sorprèn quan l’evidència és tant clara, com que el grup d’infants d’un any es posa a plorar desconsoladament quan arriba un personatge disfressat a l’escola i ho continuem fent cada any com si res. De debò, plantegem-nos ho, perquè ho fem? Perquè no som capaços mestres i famílies de canviar algunes coses i adaptar-les al que necessiten els nostres infants? Quan arriba Nadal, sembla que l’escola que no fa una actuació amb els nens recitant un poema o cantant una nadala o fent el que sigui davant dels pares ja pot tancar. A partir d’una edat 4 o 5 anys, als nens els encanta preparar-s’ho, esperar que els pares vagin a veure, però abans molt infants pateixen, s’ho passen malament, no entenen que hi fan allà, hi sovint ploren. Si a sobre l’actuació s’ha programat a mig matí o mitja tarda i les famílies han de tornar a treballar deixant l’infant plorant perquè no entén perquè la seva mare ha de marxar, ja és la cirereta del pastís. Al pares ens encanta veure als nostres fills fent qualsevol cosa, però hauríem de poder esperar el moment just, en el que fer una actuació tingués també un sentit per ells. Un altre misteri sense resoldre és el dels personatges disfressats que arriben a les escoles, per la castanyera, nadal i carnestoltes com a mínim. Tots els que tenim fills sabem que qui més qui menys ha tingut una època de por, recel o pànic a tot el que portés qualsevol cosa posada que ells no veiessin clara. Si els infants ploren i s’espanten quan veuen un personatge perquè continuem disfressant-nos? Perquè no esperem a que sigui el moment adequat? Tenim pressa, tanta pressa, perquè tot arribi abans d’hora que sovint ens oblidem de mirar com viuen allò els infants. D’altres vegades normalitzem les reaccions del plor o l’angoixa, pensant que és normal, que ja s’hi acostumarà. Ningú s’acostuma a res sinó hi està preparat i menys si la vivència d’allò està sent negativa, més aviat al contrari, segurament estem endarrerint el gaudi de la descoberta, la sorpresa de personatges desconeguts, que tindria de manera natural. Pares i mares i mestres, pensem entre tots com podem fer algunes coses adaptades a cada edat, per exemple sense moure els infants de l’aula, amb les famílies assegudes a terra al voltant de l’aula i compartint una estona plegats amb propostes lliures, on cadascú faci el que li vingui de gust. Els infants no necessiten coreografies, ni teatres plens de públic que no coneixen, ni disfresses i maquillatge, almenys no abans dels 4 anys. Respectem-los de debò, mirem-los de debò i no menystinguem les seves emocions i reaccions davant de propostes pensades per als adults, i atrevim-nos a canviar el que hem fet sempre… a veure que passa ?
