Tu et converteixes en una espècie de “jefa” tirana amb els teus fills i filles?
Sovint no sabem d’on ens surt aquesta facilitat per comportar-nos com el cap que ningú voldria amb els nostres fills i filles, però ho tenim tant integrat que només quan ho veiem des de fora en un altre o quan pensem com ens sentiríem si algú ens tractés com ho fem nosaltres amb ells, comencem a pensar si ho podríem fer diferent…
Els cridem, quan no sabem com aconseguir el que volem d’ells o elles, els cridem, cosa que no faríem mai amb un altre adult a no se que fos una situació molt extrema. Intentaríem trobar altres maneres per fer-li entendre el nostre punt de vista, però amb els nostres fills no ho fem, els cridem, amb certa facilitat, gairebé a diari o setmanalment algun crit s’emporten.
Fem servir l’agressió física per aconseguir que facin o deixin de fer coses, encara que ens sembli molt forta aquesta expressió, pensem-hi.. quan son més petits entre 1 i 5 anys, quan encara podem físicament amb ells, els arrosseguem de la mà encara que no vulguin, els agafem literalment sovint sense avisar, o després d’un crit, per posar-los a la trona, al llit o fer-los venir on nosaltres decidim. Quan son més grans, els arranquem objectes de les mans sense previ avís, perquè deixin de tocar una cosa, els hi diem , no ho fan, doncs els hi traiem de les mans. Qualsevol contacte físic fet des de l’enuig, amb crits, sense el permís de l’altre és agressió, amb més o menys grau, però és agressió. Pensa si algú et fes a tu, el que tu els fas a vegades a ells, com et sentiries? Ho viuries com una agressió?
Fem servir el xantatge i les amenaces per aconseguir el que volem d’ells, si no fas el que jo et dic ara, no tindràs el que jo sé que a tu t’agrada. Sovint coses que no tenen cap relació de causalitat i que són una manera de coaccionar-los per aconseguir imposar la nostra voluntat.
Podria descriure més exemples de situacions en les que volem imposar en comptes d’acompanyar als nostres fills i filles. Deixant de banda fets més greus que ja son un agressió física i psicològica, com donar cops al cul, bufetades, o qualsevol altre tipus d’agressió. Que malauradament encara estan massa estesos, com a eines educatives que tenim per educar als nostres fills i filles.
Però perquè ho fem? Perquè ho hem vist sempre fer així, perquè no tenim referents d’educació diferents , perquè no coneixem altres estratègies educatives. Perquè la cultura de criança encara es basa en la imposició de l’adult vers l’infant per doblegar la seva voluntat i aconseguir que faci la nostra que suposadament és la correcta, perquè som els adults, els seus pares i mares , els estimem i segur que volem el millor per a ells. Aquest paradigma de la criança és molt poc respectuós amb els infants, i es basa en preceptes totalment erronis, ser adults no ens fa dipositaris de la veritat absoluta. Les opinions, voluntats, gustos i desitjos dels infants són tant importants i valuosos com els nostres. Confonem el marcar límits, normes socials i culturals, mostrar valors, amb la idea de sotmetre als nostres fills a la nostra voluntat d’una manera general. Revisem-nos, llegim, formem-nos per poder disposar de noves eines, que siguin més respectuoses amb ells i elles. Quan tinguis dubtes sobre si quelcom és agressiu, pensa si fos la teva cap a la feina que et fes el mateix i valora com et sentiries tu. Si no t’agrada la resposta, pensa en una altra manera d’aconseguir el teu propòsit. L’amor, l’educació i la criança són incompatibles amb aquestes pràctiques, erradiquem-les el més ràpid possible i creem un nou paradigma de criança molt més respectuós amb els infants.
