Potser us haurà semblat una contradicció el títol d’aquest article, ja que quan abraçarem ho fem perquè ens inunda una sensació d’amor vers l’altre, de voler tenir-lo a prop, de sentir pell amb pell i expressar-te sense paraules. En canvi, quan ens enfadem amb algú, el sentiment és de voler-lo ben lluny, ens sentim ferits, disgustats i potser en l’últim que pensem és en abraçar l’altre, encara que en el fons continuem estimant-la, com per exemple quan ens enfadem amb la nostra parella. Doncs us proposo un exercici, per començar amb els vostres fills i filles, després si us agrada ja podeu estendre’l a qui vulgueu. Quan estigueu enfadades amb els vostres infants, pel motiu que sigui, abraceu-lo primer, sense dir res. Sé que és difícil inclús imaginar-ho, si recordes l’última situació en la qual et vas disgustar amb ell o ella, i segurament també recordes el sentiment que et va envair, se’t fa impossible imaginar abraçant-lo en aquell moment si el que segurament tenies ganes és de cridar. Però si ho intentes, si fas un esforç per trencar les barreres inicials que han associat les emocions amb certes accions descobriràs coses de tu i de l’altre que et sorprendran. Quan abraces, igual que quan respires profundament calmes el teu cos, la tensió de l’enuig es va dissipant, els muscles que quan sentim ira es tensen, amb una abraçada es relaxen. Quan el cos es relaxa, la ira va desapareixent i des de la calma som molt més conscients del que diem, triem les paraules amb més encert i no deixem que sigui la ira qui parli, i acabem penedint-nos del que ha sortit de la nostra boca sense control. I més quan es tracta dels nostres infants, nosaltres som els adults i tenim la responsabilitat de gestionar aquests moments d’enuig amb la màxima intel·ligència emocional possible. El recurs d’aquesta abraçada prèvia, és un aliat per nosaltres i un missatge pel nostre fill o filla, t’estimo per sobre dels teus actes, t’estimo per qui ets i no pel que fas. Amb aquest missatge, posem el centre allò rellevant el teu fill o filla, i deixem al marge, l’acció que tot i que pugui ser desafortunada no el defineix. Ens obliguem també a nosaltres a no identificar-lo amb els seus actes i podrem prendre certa distància del fet, ja que ens prenem uns minuts abans de reaccionar en calent. Quan ens abracem amb algú que estimem, encara que tinguem diferències, ens aportem seguretat per poder parlar i divergir sense que la por a deixar de ser estimada guiï les nostres accions. Quan ens abracem tot i el conflicte previ, ens diem que nosaltres, que el nostre vincle és més fort que totes les diferències que puguem tenir, i ara que ja estem segures que la nostra relació no es veurà malmesa, ara podem parlar de com ens sentim, de per què no ens ha agradat tal paraula o comportament. Evidentment, no és un recurs per fer servir sempre, haureu de valorar en cada cas, perquè si no perdria efectivitat si s’automatitza. Però si ho proveu, veureu quin efecte tan increïble té sobre vosaltres, i sobre la situació de conflicte previ. Quan sembla que tot està a punt d’esclatar, que començarem a cridar en qualsevol moment, que un atacarà i l’altre es defensarà, que potser direm coses que res tenen a veure amb el que ha passat ara. Abans de fer servir paraules que acusin l’altre per la seva manera de fer, de dir les paraules que acostumen a pujar el conflicte de nivell, “és que tu sempre…”,”és que tu mai…”, que de manera categòrica llancem sense pensar gaire. L’abraçada és un fre, l’abraçada dilueix la ira, l’abraçada permet connectar-nos amb l’altre. Si ens sembla impossible fer una abraçada, podeu fer un pas previ, ajuntar els palmells de les mans com quan juguem a imitar els gestos de l’altre. Connectar a través de les mans, i mirar-nos als ulls, sense dir res, això sí que és bàsic, deixar que sigui el cos qui parli, o la mirada, i també deixar de centrar-nos en els propis pensaments, amb tot allò que tindríem ganes de dir-li, per centrar-nos en el que sentim. I només quan sentim que hem connectat amb l’altre i que estem més calmades podem començar a parlar. Un altre regal d’aquest exercici, és que sovint no caldrà que digueu gaires coses, primer perquè ja no ho necessitareu, la vostra via d’expulsió de la ira ja no seran les paraules llançades amb recel, serà el vostre propi fill o filla que segurament s’adonarà del que li heu volgut dir sense paraules.L’abraçada en un moment de conflicte, és un aliat per nosaltres i un missatge pel nostre fill o filla, t’estimo per sobre dels teus actes, t’estimo per qui ets i no pel que fas. Amb aquest missatge, posem el centre allò rellevant el teu fill o filla, i deixem al marge, l’acció que tot i que pugui ser desafortunada no el defineix. Ens obliguem també a nosaltres a no identificar-lo amb els seus actes i podrem prendre certa distància del fet. Deixar que sigui el cos qui parli amb les mans i la mirada, i no centrar-nos en els propis pensaments, amb tot allò que tindríem ganes de dir-li, i posar el focus en el que sentim. I només quan sentim que hem connectat amb l’altre i que estem més calmades podem començar a parlar, i sovint ens adonarem que ja no ens calen les paraules que els nostre fill o filla ja sap que s’ha equivocat i està en disposició de reparar-ho.
