Amb aquest post sobre neurociència i educació busquem poder reflexionar sobre la relació entre la part biològica de les persones i l’educació. És a dir, com la ciència ens explica el procés pel qual aprenem i què podem fer com a educadors/es per facilitar l’aprenentatge i que aquest sigui de qualitat. Com que és una tema una mica feixuc, sobretot hem volgut donar-li un enfocament pràctic, com podem aplicar en l’educació allò que ens descobreix la neurociència?
Nombrosos estudis recents i professionals qualificats del món de la neurociència i de l’educació ens donen les claus de com a través dels processos mentals, biològics i neuronals es dóna lloc a l’aprenentatge humà.
Aquests descobriments condicionen en gran mesura la concepció educativa i els diferents mètodes d’ensenyament-aprenentatge concebuts, malgrat que ens trobem davant d’evidències que segurament ja estaven investigades i fonamentades per la pedagogia mitjançant tècniques d’assaig-error, ara venen recolzades per la ciència i els seus avenços en neurobiologia.
Algunes reflexions respecte a la neurociència i educació, de les quals podem extreure’n idees per a la intervenció educativa són:
L’aprenentatge es basa en la creació de noves connexions neuronals o en el reforç de les ja existents. Quan més àrees del cervell s’activen alhora és més fàcil que es produeixi l’aprenentatge.
D’això en podem extreure que l’aprenentatge és globalitzat i que parcialitzar-ne els continguts no l’afavoreix. El treball per projectes és un exemple d’una metodologia de treball enfocada a globalitzar continguts enfocats a un tema o hipòtesi de treball.
La funció executiva del cervell on hi ha la concentració, el control dels impulsos o la memòria a curt termini s’alimenta de 
l’amígdala on resideixen les emocions i la motivació. En aquest sentit, la connexió de la cognició amb l’emoció la podem identificar com a la clau de l’aprenentatge.
És lògic pensar que ens concentrarem més davant d’un problema que ens motivi o que retindrem més allò que ens ha emocionat en un moment donat. Cal poder identificar les motivacions i interessos dels infants i que aquests siguin el motor del seu aprenentatge. Tenir en compte les emocions i treballar-les a l’aula.
Durant la infància i l’adolescència és el moment en que es creen més connexions neuronals. Aquestes travessen el que s’anomena períodes sensibles de l’aprenentatge.
És important respectar aquests períodes sensibles i no avançar objectius, ja que si volem forçar l’aprenentatge, aquest es vincula a aspectes negatius i podem estar incidint negativament en l’autoestima de la persona i generant un estrès innecessari.
L’estrès altera el patró de connexions neuronals i, en molts casos, de forma permanent. Si no es formen aquestes connexions quan toca, el cervell esdevé més inestable i afecta en la capacitat de gestionar les seves emocions, en la memòria i en la presa de decisions.
És necessari doncs, crear escenaris sense estrès, sense forçar ni avançar objectius on es pugui transmetre confiança i millorar l’autoestima. Buscar mecanismes i metodologies que afavoreixin els processos individuals dels infants i que cada assoliment serveixi per reforçar-los.
El cervell no aprèn per memorització, s’aprèn pel què fem i vivim i sempre i quan aquell aprenentatge tingui una utilitat pràctica. El que ve a ser aprendre per contextualització i no per memorització.
És important doncs que els aprenentatges siguin vivencials, significatius i que tinguin a veure amb el nostre context i la nostra realitat.
Així mateix, les persones tenim neurones mirall que són les que reflecteixen en el nostre interior el que veiem fora i són les que ens permeten empatitzar i viure en societat.
És important poder treballar col·laborativament per tal de posar en funcionament les neurones mirall i aprendre dels altres i en conjunt per tal de cocrear coneixement, el que anomenem aprenentatge entre iguals, el qual podem afavorir en el treball en petit grup i en metodologies de treball cooperatiu.
Per saber-ne més:
