L’educació pot fer molt en la lluita i en la reducció de les desigualtats socials emparant-se en els principis i valors socials i democràtics que el sustenten.
Cal, però, evitar prejudicis respecte famílies i infants en risc d’exclusió i desenvolupar recursos i estratègies no segregadores. Prejudicis com que aquests infants i famílies fan més absentismes i abandonaments prematurs, que les famílies no mostren interès ni participen en l’escola o que són font constant de conflictes, sense límits educatius.
Les estratègies i recursos actuals solen tenir un caràcter segregador, apartant infants que no s’adapten, que no estan motivats i que, sovint, parteixen d’una realitat social i familiar en risc d’exclusió. Recursos com les aules d’acollida o les unitats d’escolarització compartida que, si bé fan una feina encomiable i intenten adaptar-se als interessos i necessitats dels infants i adolescents per buscar-se el seu propi lloc a la societat o al centre escolar, ho fan en un entorn aïllat i exclòs de les dinàmiques quotidianes de l’escola o institut.
L’educació i, en particular, l’escola, ha de poder garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els infants i adolescents, malgrat que actualment el nivell socioeconòmic de l’alumnat té una incidència més que notable en els resultats acadèmics.
Per tal de poder afavorir, doncs, una inclusió social real a les escoles i instituts d’infants i adolescents en risc d’exclusió cal abordar la problemàtica des de diferents àmbits
. Per una banda estem davant d’una situació en la que la composició social de moltes escoles no reflecteix la composició social del seu territori, el que esdevé en escoles guetos i en segregació escolar. Un altre factor que influencia en l’exclusió a l’escola és que, com ja vam esmentar en el post d’infància real silenciada en el currículum, trobem a faltar la inclusió de diferents grups socials en els continguts i en els exemples i anunciats dels treballats a les aules. Si no hi sóc en l’imaginari que crea el currículum, tampoc sóc visible en el meu dia a dia…
Com ja hem comentat abans, un aspecte que no afavoreix en la inclusió social a les aules és l’agrupar els infants tant per nivell educatiu com per algun altre aspecte prototípic. Aquests agrupaments poden facilitar la feina de mestres i professors però són una estigmatització brutal pels alumnes que es veuen abocats a una etiqueta sigui per bé o per mal que els condiciona i els limita. En aquest mateix sentit, les intervencions i actuacions que es dediquen a reduir els abandonaments prematurs o a intentar millorar els èxits educatius es fan atenent i posant únicament la mirada en aquests infants i adolescents en risc i no en tot els sistema. Aquest fet suposa aplicar pegats que poden solucionar o atendre casos particulars però que no suposen un canvi de model que permeti i afavoreixi directament la inclusió social a les escoles i instituts i, anant encara més enllà, sota els preceptes d’escola a temps complet, en activitats no lectives que suposin una formació integral i globalitzadora en igualtat d’oportunitats per a tots els infants, adolescents i famílies en l’àmbit de l’educació.
De tot el que hem anat exposant fins ara, hi ha un element que és bastant clau a l’hora de parlar d’exclusió social en educació i és el de la segregació escolar o escoles gueto. Quines són les raons i motius que han acabat configurant aquesta realitat a casa nostra?
Bàsicament ens podem centrar en aquests motius, malgrat en podríem trobar d’altres:
- L’existència d’una doble xarxa: escola pública i concertada. A banda de l’oferta privada.
- En relació amb el motiu anterior, el fet que les escoles han entrat en una lògica competitiva i mercantilista que aposta per “vendre” innovació i noves metodologies mentre que les escoles amb una realitat social complexa no poden fer front a determinats processos, tot i que no vol dir que no facin innovacions, sinó que no tenen tanta transcendència o no són tan aparents o “vendibles”. http://diarieducacio.cat/el-doble-repte-dinnovar-en-escoles-dentorns-desafavorits/
- El “dret” de la famílies en l’elecció dels centres per a escolaritzar als seus fills per sobre de la lògica de la distribució equitativa de l’alumnat.
- La gestió de la matrícula viva on les escoles menys volgudes són les que no tenen cobertes totes les places i a nivell de ràtio poden acollir infants al llarg del curs amb tot el que suposa a l’hora no només del desenvolupament del dia a dia a l’escola el fet que es vagin incorporant alumnes, sovint nouvinguts amb la dificultat de l’idioma i de diversitat cultural, sinó també en la creació d’escola gueto.
- La gestió de les preinscripcions i matrícules amb criteris complementaris de priorització que no són les més indicades per afavorir l’equitat en la repartició de l’alumnat
a les escoles.
Dins d’aquesta situació de segregació escolar, crida l’atenció la diferència entre les escoles i instituts que configuren la xarxa pública de centres educatius. Com pot ser que ja no només dins de la xarxa, sinó dins d’un mateix municipi, existeixen tantes diferències significatives entre les escoles que impliquin que les preinscripcions i matrícules s’encaminin cap a algunes escoles determinades? No haurien de tenir totes les escoles públiques un mateix nivell de qualitat que hauria de permetre que totes les famílies accedissin tranquil·lament al centre que els toca per proximitat?
Que cada escola tingui el seu propi projecte educatiu és un aspecte molt positiu d’adaptació al territori, a l’entorn i als infants i famílies, però caldria un paraigües comú que pugui garantir una mateixa qualitat en tots els centres i una transferència i socialització de bones pràctiques o projectes que puguin revertir directament en tot l’alumnat en igualtat de condicions.
