AMBIENTS D’APRENENTATGE EN L’EDUCACIÓ INFANTIL (I)

Entendre l’espai com a ambient és entendre les relacions entre la persona i l’entorn en el qual participa, així com la capacitat de poder projectar-nos-hi. En el pla educatiu es transfereix l’ús del concepte ambient a les condicions òptimes perquè l’aprenentatge tingui lloc i llavors ens referim als “ambients d’aprenentatge”. Entendre l’espai com a ambient d’aprenentatge ens remet a l’escenari on es generen condicions favorables per al desenvolupament i l’aprenentatge dels infants.

Montessori ja va treballar en aquesta línia buscant proporcionar als infants un ambient estimulador i estructurat per tal que l’activitat autònoma de l’infant pogués desenvolupar-se, el que seria “estimular la vida, però deixant que s’expansioni lliurement”. Des de la pedagogia montessoriana es busca preparar els infants perquè siguin lliures i autònoms, que pensin per ells mateixos, siguin capaços de triar, de decidir i d’actuar a partir de les propostes més o menys estructurades que l’entorn els ofereix.

La pedagoga italiana entenia l’espai d’aprenentatge com: “un ambient d’aprenentatge segur, estructurat i organitzat basat en un profund respecte pels nens i en la comprensió i l’amor docents com a motor de creixement i desenvolupament infantil ” i per això creia fermament que calia tenir extrema cura dels detalls per tal que l’ambient esdevingués estructurat, ordenat, atractiu i motivador, creant espais còmodes, acollidors, càlids i estètics.

Es tracta, doncs, de dissenyar ambients d’aprenentatge que contribueixin significativament al creixement integral dels infants. Però perquè realment siguin escenaris d’aprenentatge han de ser generadors de múltiples experiències per als que hi participen. Un espai educatiu significatiu és aquell que:

• Promou l’activitat i l’autonomia dels infants sobre els seus processos d’aprenentatge, donant lloc al fet que els subjectes assumeixin la responsabilitat del seu propi procés.
• Permet a l’infant prendre decisions i provar estratègies diferents, la qual cosa li permet pensar, conèixer i descobrir.
• Permet que els infants puguin resoldre problemes per si mateixos o amb suport dels seus companys, en el qual poden prendre les seves pròpies decisions, aprendre del fracàs i l’error i utilitzar els seus resultats per a resoldre nous problemes en contextos diferents.
• Genera espais d’interacció entre els infants en els quals l’aprenentatge es construeix conjuntament, de manera que s’enriqueix la producció de sabers amb el treball col·laboratiu i es reconeix la importància de coordinar les accions i pensaments amb els altres.
• Permet la inclusió d’infants de diferents edats i moments evolutius diversos.

Podríem dir que la finalitat de la creació d’un ambient d’aprenentatge és promoure que els infants siguin protagonistes del seu propi procés d’aprenentatge, un ambient que sigui estimulador, creatiu i participatiu on els nens i nenes actuïn, però també reflexionin sobre la seva pròpia acció des d’una posició activa i competent i que possibiliti la comunicació i la trobada amb les persones que l’habiten.

Resumint, algunes de les claus per al disseny i creació d’ambients educatius per al desenvolupament i l’aprenentatge són:

• Que ajudin a crear connexions entre les experiències i coneixements previs
• Que convidin a actuar
• Que puguin satisfer les necessitats de desenvolupament
• En el qual els nens i nenes se sentin segurs i gaudeixin d’autonomia
• Que puguin ser utilitzats i transformats
• Que siguin estructurats i estimulants
• Que siguin complexos i dinàmics
• Que afavoreixin la construcció de nous coneixements i nous reptes
• Amb escenaris i subescenaris diferents
• Amb diferents valors comunicatius, funcionals i semàntics

El repte és crear entorns adequats per a cada edat, espais que es converteixin en generadorsde relacions i trobades, que siguin dinàmics, convidin a actuar a les persones que els habiten, facilitin la construcció conjunta del coneixement i siguin generadors de cultura.

Aspectes a tenir en compte en la programació per ambients

• El valor de la diferència: La flexibilitat espacial, temporal i relacional ofereix l’oportunitat de que cada nen i nena pugui avançar en funció del seu nivell de desenvolupament, delectant-se en allò que més li interessa i que respon més a les seves necessitats del moment. L’objectiu final d’aquesta metodologia d’aprenentatge és que els alumnes construeixin els seus propis aprenentatges al seu propi ritme a partir del joc, l’experimentació i el treball cooperatiu.
• Seguir els propis objectius: Durant el treball per ambients, els nens i nenes poden decidir en què ocupar el seu temps passant així a convertir-se en protagonistes del seu aprenentatge. Poder decidir vol dir poder prendre les regnes del propi aprenentatge amb la llibertat de prendre camins diferenciats. La possibilitat de poder-se autogestionar dins d’un marc que ofereix oportunitats interessants contribueix a la motivació i a responsabilitzar-se de la pròpia acció en un ambient compartit.
• El repte i la complexitat: El desenvolupament infantil consisteix en un procés de reorganitzacions i transformacions permanents de noves competències i, per tant, requereix escenaris exigents que revelin els reptes del món real. Un ambient ric és el que ofereix oportunitats d’exploració i generació de projectes que permetin establir reptes de complexitat variada segons les necessitats, interessos i moment evolutiu de qui els utilitza. Ha de ser possible trobar cada dia nous reptes, noves motivacions de superació i possibilitat de creació de tot allò que encara no ha estat reinventat per cada infant.
• La continuïtat: Els ambients han de procurar certa estabilitat espacial i temporal i això facilita donar continuïtat als propis processos. Tornar a un mateix escenari per continuar el que s’estava fent el dia anterior permet fer créixer les pròpies idees, modificar-les i fer-les evolucionar.

Aprendre és un procés i com a tal, per donar-se, necessita d’espais i temps per provar, per tornar, per intentar, per pensar, per tornar i tornar a intentar,…

Disseny, manteniment i renovació del material

Tot i poder establir una proposta de materials fixos o mòbils segons la seguretat i l’ús que puguin fer els nens de manera lliure, aquests s’hauran d’adaptar segons cada grup d’infants, edats i particularitats.

La idea és que, a partir de l’observació dels nens i nenes en els diferents ambients, ens els replantegem i renovem o modifiquem els materials i la seva disposició per aconseguir l’equilibri entre les necessitats i inquietuds dels infants i el que els oferim per satisfer-les. Per això, mínim mensualment, analitzarem cada ambient amb les observacions efectuades i farem els ca
nvis pertinents per adaptar-los o, per contra, el deixarem com està si ja respon prou als objectius plantejats.

Així mateix, hem de tenir en compte el moment evolutiu i de desenvolupament dels infants del grup i anar incrementant el material i la seva dificultat o repte a mesura que avanci el curs coincidint amb els períodes sensibles del desenvolupament de l’infant.

Rol de la mestra en els ambients d’aprenentatge

Si els ambients estan ben planificats i dissenyats, el paper de la mestra ha de ser el de facilitadora de l’activitat de l’infant, de l’exploració lliure i de la pròpia construcció de l’aprenentatge, és a dir, l’activitat no ha d’estar dirigida per la mestra, sinó que aquesta ha de guiar, acompanyar i motivar sense interferir en l’activitat.

L’activitat principal que ha de realitzar la mestra durant el joc lliure per ambients, a més d’acompanyar els nens i nenes en la seva exploració, és l’observació. En aquesta observació posarem la mirada individualment en cada infant, en la seva relació amb si mateix, amb els altres i amb cada ambient d’aprenentatge per identificar els processos pels quals passa, els seus èxits, habilitats i capacitats i, també, les seves possibles necessitats.

Una manera de treballar cada ambient, seria provar quines possibilitats de joc i exploració tenim nosaltres, fer-ho de manera creuada, l’educadora que munta un ambient prova el que ha dissenyat una companya. D’aquesta manera podem descriure amb anterioritat totes les possibilitats que ens dóna aquest ambient per després comparar amb les que els infants realitzen i veure si compleix amb les expectatives o cal canviar-lo, millorar-lo, etc.

Un altre aspecte molt important són les preguntes, aquestes són la via comunicativa per impulsar el nen o nena a buscar alternatives, a provar nous ambients, per plantejar-li reptes. Aquestes preguntes han de permetre respostes obertes, no una única possibilitat. Per preguntar cal també saber esperar, donar el temps que necessiten els infants perquè busquin les seves respostes. Per tant, un element essencial d’aquesta metodologia és el respecte al temps dels infants i als seus propis processos.

A banda de la mirada individual tindrem també una mirada global de cada ambient per analitzar si realment està donant resposta als objectius plantejats i al grup de nens i nenes que configuren l’aula. No hi pot haver dos ambients iguals perquè no hi ha dos grups d’infants iguals, per tant el més rellevant és preguntar-se si l’ambient dóna resposta a les necessitats dels nens i nenes. Observarem ítems com:

• La disposició del material
• Si el nombre de material és suficient per a tots
• Si el material els resulta atractiu
• Es treballen tots els objectius i capacitats plantejades
• Com flueix la circulació dels nens/es per l’espai
• Com es relacionen els infants entre si