Els estadis de la relació amb el propi cos van canviant a mesura que ho fa la persona. El cos canvia, evoluciona i, amb ell, la relació que s’hi estableix pot anar variant, depenent també de com estiguem en cada moment a nivell psicoemocional, de seguretat, de creences… Per tant, aquesta relació és bidireccional i es desenvolupa en paral·lel.
Des de ben petits, els infants es relacionen amb l’entorn a través de tot el cos. No hi ha una dissociació entre el jo i el cos, és tot un, que sent, experimenta, aprèn i es relaciona. És important que en aquesta primera etapa de la vida els infants puguin explorar lliurement amb tot el seu cos, a través del lliure moviment, per tal que vagin prenent consciència del mateix, de totes les seves possibilitats i límits. Només a través d’aquest aprenentatge es construeix una consciència corporal òptima que ha de possibilitar un desenvolupament sa i equilibrat. El moviment, la superació i l’aprenentatge a través d’ell han de suposar un plaer per a l’infant. Aquesta connexió entre el jo i el cos ha de suposar una relació que genera aprenentatge, gaudi i unió.
Més endavant és important que no es perdi aquesta connexió, que els infants puguin aprendre a escoltar al seu cos, a conèixer el seu funcionament i les seves necessitats per tal de poder donar resposta a les necessitats físiques i fisiològiques que tenen, a saber parar quan estan cansats, a respirar per tranquil·litzar-se o a abrigar-se quan tenen fred. El missatge ha de ser clar, només tenim un cos, és nostre i n’hem de tenir cura i respecte perquè ens acompanyarà tota la vida.
Si hem pogut crear aquesta consciència corporal àmplia, si coneixem el nostre cos en totes les seves dimensions i, a més, ens dotem de cert esperit crític en relació a la pressió imperant per tenir un cos perfecte, estarem abonant un respecte i estima pel propi cos que ens farà viure plenament els moments de canvi, enlloc de convertir-los en una dificultat.
Pensem que, en l’evolució del cos, la pubertat és per definició l’època de majors canvis físics i vitals. A vegades, els canvis físics no responen a l’estat maduratiu dels joves i es donen desfasaments entre els diferents àmbits de la persona que no acaben d’equilibrar-se fins l’edat adulta. Aquests desfasaments poden afectar a la relació amb el propi cos, generant rebuig quan el canvi s’ha produït quan encara es poden sentir interiorment nens i nenes o, al contrari, desitjar que els canvis es produeixin més ràpid del que el cos té previst. Si a això hi afegim la pressió social que hi ha respecte a l’aspecte físic i a un ideal impossible de bellesa, la vulnerabilitat dels adolescents i la seva necessitat d’encaixar o la connexió amb la pròpia identitat que pot no coincidir amb el propi cos, podem deduir que d’aquest còctel en poden sorgir serioses dificultats d’acceptació i de relació amb el cos que poden acabar derivant en trastorns de l’alimentació, disfòria corporal, autolesions, etc.
És evident que hi ha molts factors externs que ens condicionen la relació amb el propi cos: la pressió estètica, els estereotips de gènere, el patriarcat, la sobreexposició mediàtica de cossos impossibles,… Són tots ells elements contra els quals es fa difícil de lluitar en un moment de canvi i d’obertura al món com és l’adolescència. Això no treu que ens pugui ajudar en aquest camí tot un treball previ realitzat en la infància primerament de connexió i coneixement important del propi cos i seguidament de dotar-lo de valor per si mateix i per les experiències vitals que ens proporciona, no en pro de cap reconeixement ni validació externa. I aquest treball pot començar en la petita infància, donant espai i continuïtat a la connexió amb el propi cos, a poder establir-hi una relació amable i respectuosa que ens permeti construir una base forta per, en els moments de canvi, restablir-hi aquesta connexió i respecte per avançar. Algunes de les propostes que podem fer i treballar en aquesta línia és, com hem dit anteriorment, afavorir el lliure moviment sobre el qual ja vam parlar. Això suposa oferir espais amplis i segurs, amb estímuls pensats pels diferents infants i afavorir un contacte físic respectuós amb el moviment natural de l’infant, no forçant postures.
Altres de les pràctiques poden ser:
- Massatges i automassatges amb diferents materials i elements que permetin diverses sensacions.
- Espais de relaxació a partir de treballar les diferents parts del cos com, per exemple, focalitzar l’atenció en una part del cos, evocar les sensacions que ens transmet, intentar moure-la poc a poc, etc.
- Música i moviment lliure amb diferents materials i elements que puguin ser extensions del cos. Iniciar el coneixement i control del moviment.
- Treball d’imatges de persones diverses mitjançant els elements i recursos utilitzats: contes, làmines, fotos,… Buscant la diversitat de cossos.
- Propostes de treball de parts del cos i de consciència corporal.
Totes aquestes idees poden ser d’ajuda en la tasca de perdurar la consciència i connexió corporal que esdevé la base de relació i vincle positiu amb el nostre cos que hauria de perdurar al llarg de la vida.
