Les emocions tenen una finalitat adaptativa, una raó de ser en l’evolució de l’espècie humana i, per tant, són inherents en l’ésser humà. En el marc de les emocions, en percebem algunes com a positives: com l’alegria, la confiança o la sorpresa mentre en cataloguem d’altres com a negatives: la ira, la por, la tristesa o el fàstic.
Les emocions negatives les neguem o les menystenim perquè no són tan ben acceptades com les altres. Però, per què les classifiquem unes com a bones i les altres com a dolentes? Aquest és un factor plenament cultural i que ens fa que no puguem expressar públicament de la mateixa manera una emoció que una altra. Les mal dites emocions negatives les soterrem a dins nostre, les obviem, fem veure que no les sentim i en poques situacions som capaços de mostrar-les fora. No volem pas dir que no calgui que modulem el nostre comportament en funció de les situacions, però si que cal que puguem reconèixer aquestes emocions, que les puguem validar i fins i tot puguem entendre per què estem sentint d’una determinada manera.
És per això que volem situar les emocions com a mecanisme biològic per a la nostra supervivència i que tenen diferents funcions vitals per a nosaltres. Això ens condueix a pensar que cada emoció porta intrínsecament lligada una funció adaptativa com pot ser, per exemple, la funció de la protecció quan sentim por o la del rebuig quan sentim fàstic. En ambdós casos ens ajuden a evitar possibles accions greus per a nosaltres com córrer algun perill o menjar un aliment en mal estat.
A nivell social podem veure com determinades emocions influeixen en la interacció social i ajuden a comprendre l’estat emocional de l’altre. Emocions com l’alegria afavoreixen l’establiment de relacions interpersonals i la creació de vincles, mentre que la ira pot generar respostes de confrontació o conflicte.
A nivell de motivació o de passar a l’acció, les emocions també tenen un paper fonamental. L’emoció de sorpresa, per exemple, ens prepara per estar actives en funció del què vindrà. Ens ajuda a estar obertes a explorar i experimentar. Pel contrari, la tristesa és inoperant, ens limita la motivació i reduïm l’activitat. En aquest cas doncs, les emocions poden funcionar com a motivadores o inhibidores de l’acció de manera que ens procuren una experiència determinada en funció del que estem vivint, ajudant-nos en cada moment.
Ara bé, en el tema de les emocions poques vegades som plenament conscients d’allò que estem sentint i, a més, poques vegades sentim una única emoció de manera pura (només alegria o només por) pel que això ens dificulta la manera que tenim d’expressar-nos i de donar sortida a aquesta emoció.
En el camp emocional ens queda molt tros per córrer i volíem posar el nostre granet de sorra escrivint al llarg d’aquest mes sobre les emocions reconegudes com a negatives per tal de redimensionar-les, posant l’òptica en les seves funcions i en com ens són un suport vital necessari.
En aquest post desenvolupem tres emocions bàsiques, considerades negatives, per tal de comprendre’n aquesta funció adaptativa que tenen i a saber com entomar-les i treballar-les amb els infants. I parlem també de la sorpresa, que és una emoció clau per a l’aprenentatge i que cal que en coneguem els mecanismes de funcionament per tal d’utilitzar-la com un recurs molt valuós en el treball amb els infants.
LA IRA
La ira és una emoció molt present en les nostres vides ja que es relaciona directament amb la supervivència, quan ens sentim en perill, atacats o amenaçats ens posem a la defensiva i en actitud d’atacar per si ens fes falta, per tal de protegir-nos. És a dir, generem energia per actuar assegurant la nostra supervivència davant del que percebem com un atac cap a nosaltres.
Amb la ira, doncs, sentim una enorme energia que ens creix i que necessita ser alliberada. Si ho fem de manera irracional o descontrolada ens pot allunyar realment del nostre objectiu i pot tornar-se destructiva, i això és el que cal que tinguem clar. No es tracta d’obviar aquesta emoció i negar-la ja que l’energia creada s’ha de dissipar d’alguna manera, sinó que es tracta de poder canalitzar-la sense que es torni en destructiva per a qui la rep. I què ens cal per poder controlar la ira? Tot d’habilitats que s’adquireixen al llarg de la vida, pel que és evident que als infants els costarà un temps poder dominar-la i reconduir-la. En primer lloc tenir consciència de les causes. Què és el que m’ha fet enfadar concretament? Què és el que em produeix aquesta frustració? Poder raonar les causes serà el primer pas cap a l’acceptació de la ira i el poder controlar-la. Calen també habilitats comunicatives per tal de posar nom a allò que ens ha molestat o ens ha enfadat i poder demanar correctament a l’altra persona que aturi allò que ens fa mal o ens disgusta. En aquest cas cal haver practicat l’assertivitat, poder demanar allò que necessito de manera justa i tenint en compte l’altre. Un altre element clau és l’empatia. Si soc capaç de posar-me al lloc de l’altre, d’entendre les seves motivacions m’ajudarà a racionalitzar la seva actitud i puc arribar a reduir la meva frustració o el meu enuig pels seus actes.
Tinguem en compte també els factors que influeixen sobre l’emoció, ja que alguns d’ells els podem controlar. Molt sovint, en infants petits, la ira va de la mà de la irritabilitat. Cal poder reconèixer si el que els passa té a veure amb tenir totes les necessitats cobertes de gana i son, aquests moments poden esdevenir crítics ja que tenen una sensació desagradable que, a vegades, no saben identificar.
Com veiem, les habilitats necessàries per canalitzar la ira no s’adquireixen d’un dia per l’altre i són capacitats que molts adults no acabem de dominar encara del tot. Per tant, com podem ajudar als infants en aquesta tasca de controlar i canalitzar la ira que senten? Com ja hem dit, el primer pas seria no negar aquesta emoció, no fer-lo sentir culpable o avergonyit per sentir-la. El que cal és reconèixer-la i legitimar-la i, si és el cas, el que cal reconduir és la manera d’expressar-la o treure-la enfora. És important doncs, permetre l’emoció i donar eines per tal que a l’hora de mostrar-la no sigui mitjançant l’agressivitat, ni ferint o fent mal a l’altre. Posem paraules al que senten, intentem que raonin l’origen del seu malestar i, tot i que legitimem el que senten, no acceptem que per aquest motiu puguin fer mal als demés o ferir-se ells mateixos. Ajudem-los a buscar altres vies per treure aquesta energia, picant un coixí, prement un objecte amb força, fent un crit i ajudem-los també a tornar a la calma, respirant controladament, relaxant el cos, sent conscients de l’energia generada i traient-la a poc a poc enfora…
LA POR
La por és un sentiment natural en l’infant i de fet és un signe d’alerta que actua com a sistema de seguretat per a ells, un infant sense por és un perill! Els nens tenen pors des que neixen, quan son bebès als sorolls forts, a la separació de la mare i quan van creixent a la foscor, als monstres i a no encaixar en un grup… El primer que hem de fer quan un infant manifesta por és posar-hi paraules, dir-li que això que està sentint és por, que és un sentiment natural, per tant ni dramatitzar ni treure-li importància, deixar que ens expliqui l’origen de la seva por i escoltar-lo amb atenció, sobretot mai ridiculitzar-lo. Hem de pensar que per molt que a nosaltres ens semblin coses banals, ells estan sentint la por d’una manera molt real.
Posar-nos al seu lloc, dir-li que nosaltres també tenim por a vegades i explicar-li què fem per superar-la, també els pot ajudar. Fer una llista del que ens fa por a tots dos, i pensar trucs que ens poden ajudar a superar-les, de tant en tant revisar la llista i treure’n alguna quan estigui superada, li donarà a l’infant força per continuar enfrontant les altres. Podem jugar per aproximar-nos a situacions que els provoquen por per proporcionar-los un entorn segur on entrenar aquestes estratègies d’afrontament. Per exemple jugar a trobar coses que haurem amagat en la foscor amb un lot, primer anem amb ell i després que ho faci sol. Podem tenir un objecte “màgic” que ens dona valentia quan la necessitem i el pot tenir amagat en un lloc secret per agafar-lo quan li faci falta. 
Quins signes d’alerta hem de tenir? Doncs quan veiem que el motiu que origina una por s’allarga més d’un any i que les seves conseqüències afecten a l’infant de manera física, deixar de menjar, enuresi o encopresi diürna, quan ja fa temps que controlava els esfínters, no voler sortir de casa, etc. O bé quan la causa no s’adiu a l’edat que és normal, per exemple un nen de 10 anys que sent una por incontrolable amb la separació de la mare. En aquests casos recomanem consultar a un especialista. La resta de pors, seran evolutives i permetran als infants créixer sans i adaptant-se als sentiments que van sentint i aprenent-los a gestionar. Sobretot mai hem de fer-los xantatge amb la seva por per aconseguir alguna cosa d’ells, no permetre que altres adults ho facin, per exemple dir que sinó mengen o es porten bé, vindrà un monstre i se’ls emportarà…
Una eina molt recomanable es ensenyar-los a respirar profundament, això té efectes immediats de relaxació, el control de les reaccions fisiològiques que comporta la por els ajudarà també a en el pla psicològic. I hem de respectar el temps que necessitin quan es troben afrontant la situació, deixem-los el seu temps (que no és el nostre) i el seu espai per créixer al seu ritme i fer-se gran a la seva manera, acompanyem-los de manera respectuosa a la vegada que gaudim junts dels seus grans reptes assolits. Quan hagi superat una por, podem fer alguna cosa especial junts, celebrar-ho a mode de petit ritual d’iniciació.
LA TRISTESA
La tristesa és una emoció primària que es caracteritza per la falta d’energia, per portar-nos a un recolliment interior i que té una relació directa amb la pèrdua. Pot ser una pèrdua en el sentit literal de la paraula, però també pot ser relacionada amb unes expectatives o creences que han acabat diferint de la realitat i això ens ha entristit. Quan sentim tristesa és perquè creiem que no hi ha acció que ens pugui ajudar a canviar la realitat, per això, la tristesa es caracteritza per una falta d’energia (al contrari que les altres emocions), la qual ens deixa inactius i introspectius per tal de deixar pas a l’acceptació. Es tracta de sentir que ens deixem anar, que deixem de “forçar” la realitat i iniciem l’acceptació de la pèrdua o de la nova realitat.
La tristesa també es caracteritza perquè és una emoció que demana de l’altre. Demana comprensió, empatia, atenció, suport o simplement interès. Això ens ajuda a sentir-nos reconfortats, no només en el moment de dolor, sinó per a més endavant, ja que un bon suport emocional en moments de tristesa ens donarà seguretat de poder comptar amb aquelles persones en altres moments de necessitat. Per això és molt important, com en totes les emocions considerades negatives, que legitimem la tristesa, que la permetem i la recolzem ja que forma part dels nostres processos interns i és una emoció en la que som molt vulnerables i necessitem certa empatia. Si no l’obtenim i, a més, veiem com es menysté el que sentim o bé se’ns ridiculitza acabarem negant aquesta emoció i no ens permetrem sentir-la amb el que no ens haurem donat prou temps de recolliment o d’introspecció per avançar en l’adaptació a una nova situació o realitat. Això també pot passar perquè associem tristesa a debilitat de l’ésser, i també perquè vivim en una societat enfocada a l’obtenció de la felicitat i del plaer a qualsevol preu i aquest preu, pot ser negar-nos aquesta emoció tan bàsica.
Davant d’un infant que està trist se’ns poden remoure moltes coses, potser perquè nosaltres com a adults no ens permetem sentir aquesta emoció o potser és que tenim dolors i patiments no escoltats o no resolts i veure’ls en l’altre ens fa connectar amb els nostres propis i volem que passi aviat per tal de continuar obviant-los. I també, i molt important, perquè no hi ha res pitjor que veure patir un infant. És per això que sovint proposem solucions ràpides i fàcils als seus problemes o bé els restem importància amb el que pot suposar de falta de respecte cap a ell/a: això et preocupa? Va, si no n’hi ha per tant! Ja veuràs com tot s’arregla… Amb això volem fer desaparèixer per art de màgia aquest sentiment que ens incomoda, però cal que siguem conscients que estem parlant d’un procés pel qual hem de passar per tal que tot es posi a lloc dins nostre, que creixem quan busquem solucions per nosaltres mateixos, quan ens sentim escoltats i recolzats quan, encara que l’altre no pugui posar-se del tot al meu lloc, m’escolta, em respecta i em dona suport en els meus propis processos.
LA SORPRESA
La sorpresa és una emoció primària que ve a ser l’avantsala de la resta d’emocions: la sorpresa de trobar un gust estrany en el menjar que desencadena en fàstic o en plaer, per posar un exemple. Així, veiem que per ella mateixa la sorpresa no es pot considerar ni una emoció positiva ni negativa sinó que resultarà de l’emoció que l’acompanyi.
La sorpresa ens prepara per a possibles reaccions davant d’un fet imprevist o que, d’alguna manera, ens ha impactat emocionalment i comporta, per una banda, la pèrdua de control sobre allò que està passant i, alhora, bloqueja o interromp qualsevol altra activitat que estiguem fent, focalitzant els nostres sentits en allò que ens ha generat la sorpresa. Cal que tinguem en compte també que la sorpresa amplifica les emocions o sensacions posteriors que sentim, per tant, aquella emoció serà més forta. Pensem en la por que sentim davant d’un ensurt, quan ens acompanya la sorpresa de l’inesperat, de quan sentim por provocada per altres elements menys concrets o tangibles.
Una de les utilitats més grans de la sorpresa és que ens ajuda a actualitzar i estructurar el nostre marc mental, ja que aconsegueix que aquest trontolli. Precisament, sentim sorpresa davant d’un fet que no encaixa en el nostre marc previsible i això fa que ens replantegem i actualitzem constantment aquest marc per tal d’ajustar-lo al que estem vivint. Aquest ajustament del marc mental el que ens pot provocar també és que acabem normalitzant i neutralitzant tot allò que en un moment donat ens va impactar emocionalment. Quan ens sorprenem és perquè hem viscut alguna cosa que s’escapa de la nostra estructura cognitiva i és aquí on radica el seu enorme potencial, ja que ens dona l’oportunitat d’obrir la nostra ment i evolucionar cap a formes de pensar més obertes i flexibles.
Veiem doncs que amb totes les seves característiques la sorpresa és la gran aliada de l’educació i de l’aprenentatge: ens genera un estat on tots els nostres sentits estan enfocat a allò que ens ha impactat, tenim la ment en blanc i estem en alerta, disposats a crear coneixement per actualitzar el nostre marc mental i la nostra estructura cognitiva. Si a més, unim la sorpresa a emocions positives i plaents, les quals s’intensifiquen pel factor sorpresa, estem generant major impacte de l’aprenentatge.
Ara bé, amb l’edat és fàcil que deixem de sorprendre’ns tant i amb tanta intensitat com ho fan els infants, els quals es sorprenen per les més ínfimes coses: el lent caminar d’un cargol, una marieta que voleia, els colors del cel al capvespre… però aquesta capacitat la podem fer perdurar en el temps no donant les coses per fetes, no estant de tornada de tot, amb la capacitat d’obertura cap a noves situacions. Si temem la incertesa que ens produeix la sorpresa perquè perdem el control sobre allò que està passant ens estem perdent la possibilitat d’adaptar i flexibilitzar el nostre marc mental, d’aprendre coses noves i de meravellar-nos per les petites grans coses com fan els infants. Ells es sorprenen per tot també perquè estan connectats a l’aquí i l’ara i són capaços de percebre amb major intensitat els petits canvis de l’entorn, cosa que nosaltres no hi parem atenció i perdem aquesta possibilitat de meravellar-nos. Com amb tot: aprenguem més d’elles i ells!!!
