Com ja és ben sabut, el temps dels infants és diferent del dels adults. I, a l’escola bressol, aquesta diferència es fa ben evident en multitud d’ocasions en les que es contraposa l’organització horària de la llar i les necessitats dels infants, obeint el seu propi ritme. Aquesta contraposició d’interessos és molt habitual en l’educació infantil i les educadores ens veiem empeses a prendre decisions constantment entre deixar més temps, respectar els processos i ritmes o obeir el mandat del rellotge i de l’engranatge organitzatiu de l’escola.
En les escoles bressol on un dels principals objectius és el de fomentar l’autonomia dels infants i on cada cop som més conscients dels beneficis de respectar el ritme dels infants i els seus propis processos d’aprenentatge sovint ens topem en contradiccions i incoherències quan peixem a un infant perquè va massa lent i hem d’anar al dormitori, quan despertem a un infant profundament adormit perquè ja són quasi les 15h i hem de poder canviar bolquers i rentar cares abans que arribin les famílies o quan tallem l’activitat o joc autònom de l’infant perquè hem de canviar d’espai i d’activitat. I tot això sense parlar quan, per inèrcia o costum, encara conservem un horari rígid d’activitats on de 9:30 a 10h fem el bon dia, de 10 a 10:30h fem l’activitat, de 10:30 a 11:30h anem al pati, etc. tenint tota la jornada planificada al minut sense ser conscients de com és de limitant per als infants i per a nosaltres mateixes, en la nostra funció educadora, aquesta organització auto imposada que no acompanya al fet educatiu en la primera infància.
Pensem que els infants tenen un altre ritme, quan naixem l’organització del son i de l’alimentació no segueix cap esquema prefixat, és a partir de l’habituació a determinats aspectes que els infants van adquirint les nocions del temps adult a partir d’identificar el dia amb claror, activitat i moviment o la nit amb foscor, calma i silenci. A partir d’aquest primer esquema van identificant i adquirint també altre moments com el dels àpats que es van regulant per cada vegada assimilar-se a l’estructura d’alimentació pautada social i culturalment. És en aquestes fases quan els infants inicien la seva estada a les escoles bressol i, per tant, podem veure infants que tenen l’estructura temporal més assimilada a la dels adults i infants que encara no tenen fet aquest assoliment, als quals demanem que es regeixin per una estructura horària externa que no tenen interioritzada.
És tasca de l’escola bressol poder continuar treballant amb els infants l’assimilació de l’organització temporal establerta, a l’hora que també coneixem els beneficis que les rutines i els marcs temporals i físics ofereixen a la seguretat dels infants, treballem també amb unes ràtios que tampoc afavoreixen la individualització a l’hora que coneixem els beneficis del treball grupal i de poder compartir i socialitzar entre iguals en aquestes edats. Am tot plegat, no podem pretendre una organització anàrquica i totalment individualitzada dels temps a l’escola, tant perquè no és possible com també perquè no és convenient per als propis infants. Ara bé, si que és aconsellable poder trobar un equilibri entre l’organització i la individualització i respecte per als processos i ritmes dels infants. Algunes idees:
- Establir un marc horari ampli, matí-migdia-tarda, sense delimitar o, en tot cas, no fent-ho de manera rígida, les activitats que s’inclouen en cada franja.
- Evitar, dins del possible, els canvis d’espai que suposin moure tot el grup diverses vegades al llarg de la jornada. Aquests moviments dificulten que els infants puguin tenir moments amplis en els quals explorar, jugar i desenvolupar-se segons els seus interessos.
- Integrar diverses activitats en un mateix moment i espai com, per exemple:
- Podem introduir la preparació de la fruita a l’estança, deixar-la preparada per qui tingui gana, etc. així els infants que vulguin poden participar amb aquesta preparació i els que no poden continuar amb l’activitat que tenien engegada.
- Si som dues companyes amb el grup una pot sortir al pati amb els infants que ho vulguin i l’altra pot restar a l’estança.
- Podem tenir un espai per a l’aigua que amb el temps i les capacitats i habilitats dels infants poden començar a servir-se sols quan tinguin set.
- En la línia del punt anterior, es tractaria de poder preveure i facilitar tant la disposició de l’espai com dels materials per tal d’evitar que l’organització pesi més que les necessitats dels infants, evitant instaurar moments per a beure, per al canvi de bolquers, per sortir al pati… de tal manera que no calgui tallar l’activitat de l’infant per a realitzar-les.
- Tenir espais de descans dins de l’estança confortables i adequats per aquells infants que arriben amb son o pels que necessiten fer una becaina a mig matí o simplement volen un moment de recolliment i calma.
Com veiem hi ha diverses coses que podem fer de manera prevista per tal d’anar buscant l’equilibri entre organització i individualització, ara bé, sabem que hi ha aspectes que ens confronten diàriament, que no podem preveure i que cal poder abordar de manera única. El que és important davant d’aquestes situacions és que les decisions que prenem al respecte les fem de manera conscient i reflexionada. És a dir, que les decisions que prenem provinguin d’una reflexió prèvia i no sigui improvisada i responent a qüestions de criteris personals. Per exemple, davant d’un infant que encara està dinant quan els seus companys i companyes ja han acabat i s’estan preparant per anar a dormir podem: donar-li de menjar nosaltres perquè vagi més ràpid, finalitzar l’àpat encara que no s’hagi acabat el plat i/o no s’hagi menjat les postres, esperar-lo i acompanyar-lo encara que això ens faci anar malament de temps a nosaltres o a la resta del grup. Per tal de donar la resposta més idònia en cada situació caldria poder conèixer:
- L’infant: observant i fent seguiment de com és i què necessita cada infant podem ajustar més i millor la nostra resposta. Si és un infant que ja sabem que menja molt lentament podem preveure-ho i adoptar mesures que ens ajudin a no haver d’arribar cada dia a aquesta situació, per exemple.
- Criteris educatius de centre: Els criteris de centre ens donen el marc de prioritzacions de l’equip. A partir d’aquests ens serà molt més fàcil prendre decisions emmarcades en aquests criteris que no depenguin només de la nostra opinió subjectiva. Per exemple, els criteris respecte a si péixer o no péixer a un infant, criteris sobre els mínims i màxims a l’hora de menjar, etc. Els criteris d’intervenció haurien de poder facilitar aquesta presa de decisió ja que haurien d’incorporar els elements necessaris de respecte envers l’autonomia de l’infant en contraposició a les exigències de l’organització horària.
- Criteris familiars: És necessari conèixer els criteris de la família respecte a l’infant, quines són les seves prioritzacions respecte a la criança. Hi ha famílies que donen molta importància a l’alimentació i volen que els seus fills/es mengin tot el plat i d’altres famílies que no donen tanta importància si l’infant s’acaba o no tot el menjar i el mateix passa amb la son o amb sortir o no al pati, etc. En aquest sentit, davant de certes reiteracions com un infant que menja lent o un altre que li costa molt despertar-se de la migdiada és recomanable poder parlar amb la família per tal de decidir de manera conjunta quina és la millor opció. Igual portem despertant tot el curs al seu fill/a a tres quarts de tres, canviant-li els bolquers, rentant-li la cara i posant-li les sabates a correcuita i amb l’infant ben adormit perquè el venen a recollir a les 15h quan igual a la família també li va bé poder venir quinze minuts més tard o bé prefereixen fer ells la llevada perquè prioritzen que pugui dormir aquests 15 minuts més.
- Finalment, per a la presa de decisions és important també conèixer i valorar les repercussions de cada tria i l’afectació en la resta del grup, en les companyes i en el funcionament general de l’escola. De totes maneres, com hem anat evidenciant, aquest no pot ser l’únic criteri i, per tant, caldrà que revisem la nostra organització per tal d’anar-la dotant de més flexibilitat i permeabilitat.
