Ens agrada que es parli de la maternitat i de la paternitat, que sigui un tema de conversa, hi ha una frase que diu que parlin de tu encara que sigui malament… doncs amb aquest tema passa una mica el mateix.
Amb els canvis culturals, socials i econòmics i amb la facilitat d’accés a la informació que ens faciliten les noves tecnologies, ens estem replantejant des de fa un temps com hem de criar i educar els nostres fills. Només la simple pregunta ja ens encarrila en la bona direcció, la de preguntar-nos, la de buscar alternatives, la de posar en qüestió els paradigmes educatius establerts des del segle passat.
Ara bé, també es veritat que amb l’arribada de les preguntes, han aparegut també les respostes, moltes variades i sovint contradictòries.
Com a professionals de l’educació, i en concret si parlem d’educadors de la petita infància, ens trobem sovint en el nostre dia a dia amb famílies que tenen molta informació i que no saben massa com gestionar-la, d’altres que ho tenen claríssim i que afirmen molt convençudes que volen practicar tal model de criança i d’altres que tenen un garbuix d’informació i ens demanen consells.
Ens trobem que hi ha famílies que han creat una manera de viure la maternitat propera a la de ser d’un club o professar una determinada religió. Aquelles persones que han trobat una resposta categòrica a les seves preguntes, jo practico tal maternitat, posem un nom i un llistat d’actuacions que s’identifiquen amb aquest tipus de criança determinada. I no és que c
ap de les maneres d’educar a un infant ens semblin malament, hi ha coses que ens funcionen a nosaltres i als nostres fills i d’altres que no. Però com a professionals hem de poder aconsellar que no és el més adient seguir les teories al peu de la lletra, defugim de les practiques que s’acaben imposant per sobre del que necessita el seu fill en particular. Decidir abans de tenir el fill tot el que faràs i practicaràs amb ell com si talment es tractés d’un rictus per formar part de tal o qual teoria, ens sembla totalment desencertat. Primer cal conèixer el nen/a, saber que necessita i veure si allò que d’entrada hem decidit que volem per ell, és realment el millor per a ell.
Per altra banda, dins d’aquestes noves formes de viure la maternitat s’ha generat una polaritat que ens sembla molt perillosa, la d’estàs amb mi, ets del meu club o no ho ets, i això requereix complir amb un sèrie de preceptes. I certes persones quan tens un nadó, et comencen a treure la llista de pràctiques i si no en compleixes alguna ja arrufen el nas o et pregunten perquè no segueixes aquella manera de fer. També existeix la tendència totalment contraria la de la gent que sovint diu jo no “crec” amb totes aquestes teories, sense conèixer-les o haver-les provat i les critica i les considera tornar enrere en els drets de la dona.
Ni una cosa ni l’altra, depèn… quin fill tens, i què necessita? I llavors explora entre totes les maneres de fer, que per sort ara són moltes i diverses i utilitza les eines que tens al teu abast per oferir al teu fill tot allò que el faci créixer sa, feliç i amb els valors que hagis decidit donar-li.
Com a professionals hem de poder estar al dia de les diferents propostes de criança, per poder aconsellar, si ens ho demanen, les diferents eines que tenen a l’abast les famílie
s, fer-ho sempre des del respecte, fer-ho aconsellant allò que per elles és possible, hi ha coses que seria fantàstiques poder fer, però que moriríem en l’intent… doncs més val que puguem fer allò que en cada moment ens sigui possible. Les maneres d’educar són això, eines i instruments al nostre abast, no són finalitats en si mateixes, i com a tals les podem provar i canviar si no ens funcionen, les podem aplicar parcialment només, les podem aplicar a la nostra manera, avui ens poden anar molt bé amb un fill i demà no funcionar-nos amb un altre i és evident que ens caldrà buscar maneres diferents en cada cas.
Per altra banda respectem-nos, respectem allò que cada persona o família ha triat per educar al seu fill, els pares són els principals educadors dels seus fills, qui més se’ls estimen i qui millor saben que necessiten. Com en tot hi ha un petit percentatge que no se’n surt o té problemes per educar però la gran majoria son excel·lents educadors dels seu fills.
Respectar vol dir no jutjar, vol dir no preguntar sinó ens volen explicar, vol dir no donar la teva opinió si no te l’han demanat, vol dir no explicar la teva experiència en contraposició a la que els altres t’estan explicant. Vol dir escoltar amb respecte i animar a la família a continuar endavant si allò que fan els està funcionant o a buscar alternatives si et plantegen problemes, i només si et demanen consell donar-lo sense jutjar el que estan fent.
Aquest tema em recorda a un altre que vam parlar fa un temps, de com els nens feien amics, i explicàvem que el cervell associa a aquell que es igual a nosaltres, físicament, perquè té una afició similar, perquè és d’un club com jo, i que li atorga a aquella persona atributs positius d’entrada, i en canvi fa el procés invers amb aquell que percep diferent. Crec que amb això de les teories de la maternitat passa una mica el mateix, es generen bàndols segons les teories que cadascú segueix i es perceben els de l’altre bàndol com a “males mares”. Perquè fer-ho ens dóna seguretat en el que estem fent, la maternitat és una cosa tan difícil…! que ens posa tan en joc a nosaltres mateixes, perquè veiem en els nostres fills 
sovint un efecte mirall del que som, i potser no tot el que veiem ens agrada. Perquè els nostres fills saben treure el millor però també el pitjor de nosaltres mateixes i ens veiem fent i dient coses que mai havíem pensat que faríem. Però justament per totes aquestes coses, caldria que fóssim benèvoles amb nosaltres mateixes i amb les altres dones que com nosaltres estant intentant fer-ho el millor que saben, i no afegir culpa i retrets a la seva criança.
