En la majoria d’escoles bressol i llars d’infants (no tant en l’educació infantil de segon cicle) es té molta cura del procés d’adaptació. En elles, l’equip educatiu coneix les implicacions dels processos de separació entre els infants i els seus pares i mares o figures cuidadores. Aquest període suposa una petita etapa en els processos de l’infant on es posen en joc factors emocionals importants.
Per enfocar-nos convenientment a aquest procés i per tal que casi amb l’organització escolar i la seva disponibilitat de recursos, s’acostuma a organitzar aquest període amb diferents estades a l’aula per part dels infants, algunes acompanyats per la figura referent i d’altres sols amb el grup, de manera progressiva. Aquest període s’organitza de tal manera que, en una setmana o màxim dues, els infants acaben fent tota la jornada escolar prevista sense la figura de referència o vincular.
La nostra intenció no és pas dir que els equips educatius no coneguin o no busquin mitigar els elements negatius d’aquest procés, però si que creiem que enfocar i organitzar aquest període tenint en compte únicament el factor temps és un error. Ningú millor que les educadores d’educació infantil per convenir que cada infant és diferent i té el seu propi ritme. Ara bé, a vegades, ens pesa tant l’element organitzatiu que no ho tenim prou en compte i, sovint, s’acaba caient en una programació rígida que es repeteix curs rere curs, sense tornar a fer una reflexió sensata de com podem plantejar aquest període per tal d’encabir les diferents necessitats, interessos i realitats tant d’infants com de les seves famílies.
Preguntem-nos i qüestionem-nos perquè fem les coses. Per què temporalitzem tant i tan al detall aquest període? És realment necessari? Per a què o per a qui? Aquesta temporalització és flexible? Readaptem l’organització i la programació d’aquest procés mentre es produeix? Cap a on ens enfoquem? Tenim clars els objectius que perseguim? La programació ens condueix a l’assoliment d’aquests objectius?
Tot aquestes, i més qüestions, ens poden ajudar a replantejar-nos aquest període a nivell global de centre i en les nostres actuacions particulars. A nivell de grup, és important també, poder incloure eines d’observació individualitzada per comprendre i dimensionar els processos que realitza cada infant i la seva família. Aquestes observacions ens poden fer reflexionar sobre si ens cal plantejar-nos algun objectiu o alguna acció específica per afavorir aquest procés, com pot ser una entrevista individualitzada, programar alguna activitat o preparar alguns materials concrets que ens ajudin a treballar algun aspecte observat.
Reflexionem també sobre el concepte que utilitzem per anomenar aquest procés. Per què en diem adaptació? És l’infant i la seva família les que s’han d’adaptar a l’escola (entesa com a element
inamovible i rígid), és a la inversa o bé és bidireccional? Si és a la inversa o bidireccional (l’escola s’adapta als infants i famílies) què fem realment des de l’escola per adaptar-nos si, probablement, programem i organitzem aquest període de manera similar any rere any?
Algunes escoles parlen d’acollida o de familiarització per donar a aquest procés l’element bidireccional i d’intencions educatives de l’escola. El que és important és tenir present que l’adaptació (si és que en volem dir així) ha de comportar acollir infants i famílies per tal que visquin l’escola propera, com a seva, per tal que puguin establir relacions i vincles amb l’equip educatiu i amb l’educadora referent, que s’hi familiaritzin per tal que l’escola esdevingui com una segona llar.
Acollir també implica escoltar d’una manera àmplia, tenir una mirada individualitzada, estar present segons els requeriments davant de cada emoció expressada. Cada infant obté consol d’una manera determinada i hem de poder oferir-li.
Per últim, reflexionar sobre com ens comuniquem amb les famílies abans i durant el procés. És important que les mares i pares també puguin expressar-se i trobar el consol i les explicacions que necessiten tant sobre aquest període com sobre els seu fill/a. Comuniquem-nos no tant des del que espera l’escola d’ells sinó des del que els podem oferir i com els podem recolzar. De nou, no centralitzem l’explicació d’aquest procés en temporalitzar-lo ni en la seva organització, sinó en els elements i en les emocions que s’hi remouen, en la necessària flexibilitat d’actuació i centrem la comunicació en els veritables interessos de les famílies, les quals han de sentir que decideixen sobre el que necessiten els seus fills/es i que les acollim i escoltem per donar resposta a aquestes necessitats.
