Molt sovint ens entestem a donar consells a tort i a dret que ningú ens ha demanat. En el cas de la relació i comunicació amb els nostres fills i filles aquesta tendència s’incrementa sobre manera. Pensem que necessiten la nostra ajuda, la nostra supervisió i el nostre coneixement per prendre decisions i actuar de tal o qual manera. El que passa és que no ens parem a pensar el suficient sobre si ens han demanat o no aquest consell que tan ben intencionadament els oferim.
Segur que a l’hora de donar consells als demés hi ha realment una bona intenció d’ajudar a l’altre amb el nostre coneixement o vivències prèvies, empatitzem amb el que ens estan explicant i volem ajudar-los parlant del què nosaltres faríem o del que ens va servir en un moment similar al seu. Ara bé, hem de pensar que no tothom vol ni desitja els nostres consells, que podem resultar un pèl pedants al voler solucionar els problemes dels altres amb les nostres experiències. El més convenient ens aquests casos és sempre esperar que ens demanin explícitament que volen la nostra opinió o el nostre consell. El mateix hauríem de fer amb els nostres fills i filles. Encara que sembli que hi tenim dret, a opinar i a aconsellar sobre el que ens expliquen perquè és el nostre deure com a mares i pares, el de guiar constantment i el d’indicar quin ha de ser el seu comportament en tots els casos. En aquest sentit la línia és molt fina entre el que se suposa que he de dir a la meva filla en tant que soc la seva mare i la meva funció és educar-la, i el que seria aconsellar i opinar constantment sobre el que penso de totes les situacions, vivències i problemes que m’explica.
Una bona mesura per saber quan aconsellar és precisament esperar a que ens demanin opinió de manera directa o indirecta. L’altra seria reflexionar sobre si allò que ens està explicant es relaciona amb valors fonamentals per a nosaltres o en determinats límits o línies vermelles. En aquests casos, ja no es tracta tant d’aconsellar sinó de reforçar aquests límits per tal de no traspassar-los com per exemple si ens expliquen alguna situació que pugui transgredir les normes de respecte i tolerància cap als altres o, també, quan es tracta de reforçar valors envers els altres de solidaritat o empatia.
En la resta de casos, donem-hi una volta. Els nostres fills i filles han de trobar respostes per ells sols en els reptes que se’ls poden plantejar a la vida. Amb això van adquirint consciència i la reflexió suficient per sortir-se de determinades situacions. Si constantment els aconsellem i alliçonem sobre com han d’actuar i comportar-se no els deixem prou espai per a l’anàlisi i reflexió. Que ens estiguin explicant un problema no significa per se que esperin la nostra opinió si no ens la demanen explícitament. Potser només busquen poder compartir i expressar una situació ja que això els ajuda a ordenar les idees. I ja està. No sempre esperen de nosaltres solucions màgiques als seus problemes, el que sí que segur que esperen és que els escoltem de manera activa i que estiguem presents per al que puguin necessitar.
