Si fem una mirada als parcs infantils que hi ha a les nostres ciutats podem constatar, d’entrada, com en són d’iguals i quin és el grau d’uniformitat que presenten la gran majoria. Els parcs infantils, com estan concebuts actualment, poden ser realment educatius o només estan concebuts com a via d’escapament dels infants i famílies? Què necessiten els parcs perquè puguin respondre a les necessitats dels infants i, a més, tinguin un alt component educatiu?
Podríem començar per afavorir la participació dels infants en el disseny d’aquests parcs, tot tenint en compte que, com diu Tonucci quan parla de ciutats educadores, si deixem participar els infants moltes vegades acaben dient el que l’adult espera sentir ja que és una de les principals habilitats de que disposen els infants per tenir a l’adult content. Caldria doncs, fer participar als infants i fer-los cas en les seves propostes des d’una perspectiva neutra, intentant no interferir en el desenvolupament de les seves idees.
Un dels elements que crida més l’atenció en els parcs infantils és la predominança d’elements motrius i de moviment, amb grans estructures i materials i jocs tancats i finalistes amb poc recorregut per part dels infants. Totes aquestes estructures i elements presenten, molt sovint, un marcat concepte de seguretat que no permet introduir el factor risc com a oportunitat d’aprenentatge. Tampoc donen moltes opcions a l’hora de ser creatius en els jocs que es realitzen. Per sort, molts nens i nenes veuen més enllà del que és obvi i utilitzen aquestes estructures d’una manera enginyosa que no respon a la finalitat amb què van ser dissenyades i creades.
En dissenyar aquests espais amb una mirada adulta i androcèntrica s’acaben configurant com a segregadors sobretot per gènere (el moviment s’associa al gènere masculí), però també per mobilitat reduïda o altres discapacitats. També actuen com a segregadors per a nens i nenes que no s’acullen al model predominant d’infància, és a dir, que els agrada la tranquil·litat i no el bullici, que tenen un tipus de joc que no se centra en el desenvolupament físic o que tenen dificultats en les relacions entre iguals, per posar alguns exemples. Caldria doncs, que els parc poguessin comptar amb espais que contemplin zones per al recolliment, per a la relació més propera, que permetin molts altres tipus d’activitats i jocs, així com amb estructures i materials inespecífics i no finalistes que obrin les possibilitats d’ús i que puguin implicar cert risc.
Així mateix, veiem com, en molts casos, els parcs infantils tampoc permeten una relació entre nens i nenes de diferents edats per separació específica de zones o d’estructures de joc on no es permet el seu ús per infants de més o menor edat de la indicada. Això no afavoreix en res la relació i l’aprenentatge entre iguals que, sovint, és més significatiu que la relació adult-infant. En aquets sentit, s’observa com la resolució de conflictes acaba sent, en la majoria de les situacions, per part de l’adult que és qui vigila i controla. Caldria afavorir, doncs, que la intervenció de l’adult no es centrés en la resolució de conflictes sinó en acompanyar o participar en el joc dels infants. Afavoriria també l’aprenentatge que els espais no fossin tan delimitats i dedicats exclusivament a un públic en concret i prioritzar l’ús dels espais i materials per part de nens i nenes d’edats i condicions diverses pel que han de ser dissenyats per atendre certa flexibilitat i el màxim d’inclusius.
