T’HAS D’ESFORÇAR I
L’esforç és un valor molt positiu que intentem transmetre als nostres infants, quan els encoratgem a vèncer un obstacle, a no deixar-se vèncer per la mandra de fer alguna cosa o a repetir diverses vegades quelcom per aprendre-la o millorar-la. Però aquest fet, que així d’entrada és un aprenentatge valuós pels infants pot esdevenir una càrrega feixuga si la repetim de manera insistent.
En primer terme perquè els infants no decideixen la majoria de coses que fan en el seu dia a dia, anar a l’escola, aprendre el contingut que allà se’ls ofereix, col·laborar en tasques a casa, inclús en alguns casos ni les extraescolars a les que les apuntem. Tampoc tenen gaire capacitat decisió amb els temps i els horaris, sovint tenen horaris molt marcats que estan determinats pels horaris dels adults i que no sempre són respectuosos amb les seves necessitats.
En segon terme perquè la infantesa fins als 6 anys i sovint s’allarga fins força més enllà, persegueix el propi gaudi, cerquen satisfer les pròpies necessitats, i demanar-los que s’esforcin és quelcom més complexa pels infants que per a nosaltres. Els infants que viuen en temps present, els costa anticipar que l’esforç d’avui els suposarà una recompensa en el futur. Per això hem de començar amb l’aprenentatge de l’esforç amb resultats més immediats i mica en mica anar augmentant la recompensa del resultat en el temps, amb tasques més complexes.
Cal també tenir en compte, les vegades que demanem als nostres fills i filles que s’esforcin, Quantes coses han de fer que li suposa un esforç? Quantes vegades els recordem que s’han d’esforçar? Per llevar-se quan encara tenen son? A tastar algun aliment que no els agrada? A vestir-se més ràpid? A ser més endreçada? A llegir, aprendre les taules de multiplicar o a fer millor lletra? Els demanem també que s’esforcin al màxim abans d’una cursa o d’un partit?
Esforçar-se constantment i per tot és esgotador, els infants amb molt poc temps lliure, temps en el que poden decidir que fer i com fer-ho, poden entendre la nostra demanda d’esforç com una càrrega difícil de portar, que els pot fer decidir deixar d’intentar-ho, deixar d’esforçar-se perquè senten que mai en tenim prou. O pel contrari poden ser complaents amb nosaltres, i intentar fer tot allò que els demanem. Però això també té conseqüències negatives com per exemple oblidar-se dels seus interessos i preferències, aprendre a fer el que els altres ens demanem o creiem que esperen de nosaltres, sense qüestionar-se que volen fer ells o elles.
A vegades els demanem que s’esforcin en aspectes emocionals, com per exemple la separació en el procés d’adaptació a l’escola o en l’assistència a unes colònies, quan en realitat això no té tant a veure amb la capacitat d’esforçar-se, com de tenir les eines de gestió emocional, o haver assolit un estadi de maduresa suficient per a fer una separació o un dol.
Demanar als nostres infants que s’esforcin és molt positiu, però vigilem amb el nivell d’exigència i de demanda que els fem, perquè aquest valor tant positiu no esdevingui negatiu per a ells i elles. Ajudem-los a aprendre que vol dir esforçar-se, la repetició d’alguna tasca, la tolerància a la frustració, el temps d’espera de la recompensa. I no els jutgem, no fem servir expressions que puguin ferir-los, dient-los Ets… sinó centrem-nos amb les accions, sinó repeteix dues vegades una peça de música i ho deixa estar perquè no li surt, no diguem, ets un gandul, sinó ho hauràs de repetir més vegades si ho vols aprendre. I siguem exemple, nosaltres ens esforcem tant com demanem als nostres infants que facin?
T’HAS D’ESFORÇAR II o VALS QUE FAS O PER QUI ETS?
En l’article anterior parlàvem de l’esforç, de la importància de ponderar de manera adequada la quantitat de vegades i de coses amb les que els demanem als nostres fills i filles que s’esforcin. Avui reprenem aquest tema per plantejar una possible derivada de la demanda constant d’esforç, soc suficient pel meu pare o la meva mare? Em sento valorada per qui soc o pel que faig i pels resultats que n’obtinc?
Darrera de la demanda constant d’esforç hi ha també implícita una valoració molt important del resultat, una mirada centrada en aconseguir el resultat d’un producte fruit del meu esforç. I que passa si no l’assoleixo? I que passa si no tinc destresa en aspectes que potser ni esforçant-me aconseguiré obtenir? I si tinc un germà o una amiga molt talentós, que ha après a llegir o a multiplicar sense esforç, i jo que m’hi esforço, i hi dedico temps, no obtinc els mateixos resultats?.
La demanda d’esforç ha de venir acompanyada d’un missatge molt clar, Ets suficient per mi, ets valuosa per mi, per qui ets i no pel que fas. Un missatge ha d’anar lligat a l’altre, t’acompanyo amb el teu aprenentatge vital, de continguts, de valors, de gestió emocional, d’hàbits i aquests et requeriran sovint d’esforç. Però encara que no treguis les millors notes de la classe o mai facis podi a les curses, t’estimaré igual, el valor que tu tens no te l’has de guanyar, el tens des del néixer. I si no t’esforces, perquè no pots més, no en saps més o perquè ara no vols, continues sent valuosa per mi , no posem mai en dubte el nostre vincle , no el supeditem a accions externes que han de fer els infants. I tot i que ara llegint-ho la majoria podem pensar que és una obvietat, no sempre els hi deixem igual de clar als nostres fills i filles. Ens mostrem decepcionades, enfadats o contents en funció dels resultats de les seves accions i ho expressem, oblidant la part més important, la que garanteix el nostre vincle i per tant també la seva autoestima.
Autoestima, o capacitat de sentir-se estimable, valuós per un mateix i per tant pels altres, va unit de manera directe amb la capacitat d’aprenentatge, jo vull aprendre, jo m’esforço tot i fracassar perquè confio en mi mateixa i en les meves possibilitats, perquè l’altre, els adults m’han fet saber que també confien en mi, que m’estimen per sobre del resultat que obtingui. Així que ja sabem que fomentem millors resultats sent menys exigents i cuidant el nostre vincle que centrant-nos només en el resultat final.
Els aprenentatges requereixen d’un temps d’assentament, d’un temps en el que sembla que no estem avançant, però que és imprescindible per fer-ho. Igual que l’esport, tant important és entrenar com reposar deixar que el nostre cos integri l’esforç i l’aprenentatge per preparar-se pel següent entrenament. I igualment important és valorar el nostre estat anímic, no sempre estem igual de motivades ni predisposades per esforçar-nos, aprendre a escoltar el nostre cos, a conèixer-nos i a donar-nos un temps de descans, ens permet afrontar situacions d’esforç futures amb moltes més garanties d’èxit que estar permanentment intentant assolir reptes.
Ensenyem als nostres infants a esforçar-se per aconseguir els seus propis reptes, posant sempre per davant el seu valor intrínsec i preservant sempre el nostre vincle d’amor per a ells i elles més enllà dels seus resultats.
