SOC UNA MALA MARE

Sovint després d’haver fet un crit o de començar a llençar amenaces en bucle o de sentir-nos dir aquella frase que sempre ens havia fet tanta ràbia que ens diguessin a nosaltres quan érem petites… ens envaeix un sentiment de culpa. Sovint la reacció de ràbia o impotència a la que hem arribat davant d’alguna actuació dels nostres fills que no hem sabut gestionar bé, ens sentim malament. Sentim que no ho hem fet bé i que no hem sigut la mare que ens agradaria pels nostres fills. A vegades podem sentir fins i tot vergonya de nosaltres mateixes, preguntant-nos com hem sigut capaces de dir o fer allò que ara mirat en fred ens sembla tant malament. I en realitat aquest pas és el primer per començar a canviar justament allò que no ens està agradant. Reconèixer que hi ha coses que no ens agraden de nosaltres mateixes i no autoexculpar-nos amb un seguit d’arguments que ens desresponsabilitzen i posen el focus en un lloc equivocat, sovint en els fills o la parella. En tot cas si cal treballar-nos altres temes ja ho farem, però posar el focus primer en nosaltres i reconèixer que quan cridem ho fem nosaltres i ningú ens obliga per molt que els nostres fills estiguin penjats de la làmpada, és important. Però igual d’important és no quedar-nos fixades en aquest sentiment de culpa, que per si mateix no ens ajudarà a canviar res, al contrari, ens farà sentir més incapaces i més fràgils per afrontar un canvi que ens requereix fortes i disposades a posar-nos en joc. Sovint focalitzar només en una cosa és molt més senzill que voler canviar la nostra manera d’educar, així en general, un bon inici seria per exemple proposar-nos no cridar als nostres fills. Tenir un propòsit i treballar-nos-el, quan el tinguem superat, ja ens en posarem un altre. Agafar llapis i paper i anotar en quins moments acabem cridant, que fan els nostres fills i què sentim nosaltres, pensar que caldria que féssim diferent per no deixar que la ràbia ens envaeixi i llavors sigui el nostre cervell reptilià en comptes del racional qui ens governi. També us pot funcionar parlar-ne amb algú, una amiga que tingui també ganes de treballar-se el mateix aspecte i fer-ho plegades, compartir amb algú el que ens passa sempre és un bàlsam, ens ajuda a desculpavilitzar-nos i a passar a l’acció. Sobretot quan ens adonem que no som males mares, simplement ens cal entrenar-nos per aprendre a fer-ho millor. Un gran aliat pot ser la nostra parella, fer-ho junts sempre és més fàcil, podem parlar-ne de com ens veu l’altre quan estem amb els nostres fills i acabem cridant, segur que tu també ho veus tant clar quan és l’altre qui crida, i veus en quin moment es descontrola la situació. Doncs la teva parella segur que et pot dir quan ho fas tu, per tant us podeu fer de mirall, fent-ho d’una manera respectuosa i no amb acusacions ni culpes que llavors no ens estem ajudant. I pensar un pla d’accions també conjunt, que farà l’altre quan senti que estem arribant al límit, que ens ajudi a detectar-ho i a frenar-nos o bé que ens tregui de la situació abans que cridem , deixant-nos 2 minuts per respirar i tornar més tranquil·les. Penseu que no hem estat educades la majoria de la manera com ens agradaria educar als nostres fills i filles i que voler-ho simplement no és suficient, cal aprendre a fer-ho i sobretot cal conèixer-nos molt bé a nosaltres mateixes per poder canviar allò de nosaltres que no ens agrada i ens fa sentir males mares.

Comparteix

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Articles relacionats

GELOSIA ENTRE GERMANS

La gelosia és un sentiment per la pèrdua d’atenció i estima d’algú important per nosaltres, sigui real o fictici, és un sentiment que no hem de jutjar ni treure-li importància. Sovint la gelosia entre germans és una dificultat que afrontem les mares i els pares que ens genera molt malestar.

Llegir més →

EL GRAN, LA MITJANA, EL PETIT… ens condiciona?

La posició que ocupem a la nostra família ens condiciona, és un fet, i cal tenir-ho en compte com a pares i mares dels nostres fills i filles. Tant si son fills únics com si tenim família nombrosa ja sabem que la posició que ocupem a la família ens condiciona

Llegir més →

EL MEU FILL ÉS PORTER

L’altre dia llegia un tuit d’una mare que felicitava al seu fill per ser el porter de l’equip, ella li retornava aspectes que sovint no veiem, que la posició de porter és la més desagraïda de totes, si el teu equip guanya el partit, és gràcies als davanters que han fet els gols, i si els perden és perquè

Llegir més →

JO TAMBÉ ET NECESSITO

Estem tan acostumades a ser les que fem coses pels nostres fills, els fem el menjar, els rentem la roba, els ajudem a vestir-se, ens organitzem la vida per portar-los i anar-los a buscar. Els estimem, cuidem, curem, protegim… que a vegades ens oblidem del que nosaltres també necessitem d’ells.

Llegir més →

LÍMITS O CÀSTIGS

Posar límits als nostres fills i filles vol dir, estrictament, dir-los que la seva activitat pot arribar fins a un lloc determinat i no el pot traspassar. Per tant, quan utilitzem la paraula límit com a eufemisme de càstig no podríem dir que sigui gaire encertat. Si no ens agrada

Llegir més →

REUNIONS FAMILIARS

Amb el nou any i els nous propòsits, avui us donem una eina que creiem que us pot ser de gran utilitat per un 2020, amb molta més pau… a casa! Una eina molt útil per resoldre dubtes o buscar recursos sobres educació i criança és llegir. Hi ha infinitat

Llegir més →