Sovint després d’haver fet un crit o de començar a llençar amenaces en bucle o de sentir-nos dir aquella frase que sempre ens havia fet tanta ràbia que ens diguessin a nosaltres quan érem petites… ens envaeix un sentiment de culpa. Sovint la reacció de ràbia o impotència a la que hem arribat davant d’alguna actuació dels nostres fills que no hem sabut gestionar bé, ens sentim malament. Sentim que no ho hem fet bé i que no hem sigut la mare que ens agradaria pels nostres fills. A vegades podem sentir fins i tot vergonya de nosaltres mateixes, preguntant-nos com hem sigut capaces de dir o fer allò que ara mirat en fred ens sembla tant malament. I en realitat aquest pas és el primer per començar a canviar justament allò que no ens està agradant. Reconèixer que hi ha coses que no ens agraden de nosaltres mateixes i no autoexculpar-nos amb un seguit d’arguments que ens desresponsabilitzen i posen el focus en un lloc equivocat, sovint en els fills o la parella. En tot cas si cal treballar-nos altres temes ja ho farem, però posar el focus primer en nosaltres i reconèixer que quan cridem ho fem nosaltres i ningú ens obliga per molt que els nostres fills estiguin penjats de la làmpada, és important. Però igual d’important és no quedar-nos fixades en aquest sentiment de culpa, que per si mateix no ens ajudarà a canviar res, al contrari, ens farà sentir més incapaces i més fràgils per afrontar un canvi que ens requereix fortes i disposades a posar-nos en joc. Sovint focalitzar només en una cosa és molt més senzill que voler canviar la nostra manera d’educar, així en general, un bon inici seria per exemple proposar-nos no cridar als nostres fills. Tenir un propòsit i treballar-nos-el, quan el tinguem superat, ja ens en posarem un altre. Agafar llapis i paper i anotar en quins moments acabem cridant, que fan els nostres fills i què sentim nosaltres, pensar que caldria que féssim diferent per no deixar que la ràbia ens envaeixi i llavors sigui el nostre cervell reptilià en comptes del racional qui ens governi. També us pot funcionar parlar-ne amb algú, una amiga que tingui també ganes de treballar-se el mateix aspecte i fer-ho plegades, compartir amb algú el que ens passa sempre és un bàlsam, ens ajuda a desculpavilitzar-nos i a passar a l’acció. Sobretot quan ens adonem que no som males mares, simplement ens cal entrenar-nos per aprendre a fer-ho millor. Un gran aliat pot ser la nostra parella, fer-ho junts sempre és més fàcil, podem parlar-ne de com ens veu l’altre quan estem amb els nostres fills i acabem cridant, segur que tu també ho veus tant clar quan és l’altre qui crida, i veus en quin moment es descontrola la situació. Doncs la teva parella segur que et pot dir quan ho fas tu, per tant us podeu fer de mirall, fent-ho d’una manera respectuosa i no amb acusacions ni culpes que llavors no ens estem ajudant. I pensar un pla d’accions també conjunt, que farà l’altre quan senti que estem arribant al límit, que ens ajudi a detectar-ho i a frenar-nos o bé que ens tregui de la situació abans que cridem , deixant-nos 2 minuts per respirar i tornar més tranquil·les. Penseu que no hem estat educades la majoria de la manera com ens agradaria educar als nostres fills i filles i que voler-ho simplement no és suficient, cal aprendre a fer-ho i sobretot cal conèixer-nos molt bé a nosaltres mateixes per poder canviar allò de nosaltres que no ens agrada i ens fa sentir males mares.
EL PODER DE LA MIRADA
Parlant amb unes mestres d’escola bressol, em comentaven que els nadons, que no les havien conegut sense mascareta i que no tenien el llenguatge oral per fer-se entendre, només amb la mirada havien après a conèixer-les i a comunicar-se amb ells i elles. Això em va recordar com d’oblidada tenim