Escoltant un programa de radio, els tertulians comparaven les coses dels anys 80 amb les actuals, elogiant el passat i criticant la majoria de coses del present. La majoria de nosaltres ho haurem viscut, els nostres pares o avis, han fet comentaris sobre com de positives o autèntiques eren les coses abans i com de nefastes son les actuals.
Ressignificar el passat, o sigui endolcir el record dels fets reals, i etzibar frases als nostres fills i filles adolescents, només contribueix a allunyar-nos-en.
A qui no li han dit quan s’ha queixat del menjar, “ Una guerra hauries d’haver passat i no series tant llepafils !” , t’han criticat la roba , o el tallat de cabells, la música que ens agrada o les aficions que tenim? Com t’han fet sentir aquestes coses? T’han fet sentir compresa o tot el contrari?
L’adolescència és un moment en el que els i les joves busquen la pròpia identitat, ho fan a través d’experimentar amb qui son ells mateixos, a través de la roba i els pentinats. És un moment on el cos canvia i sovint no se senten còmodes amb aquests canvis, sobretot durant el procés, potser a mig camí del que esdevindrà el meu jo adult, però que encara no és, necessito reforçar-me, sentir-me protegida. I ho faig a través dels meus dels meus amics i amigues, dels grups de música que canten cançons amb les que em puc sentir identificada, i també a través de la roba, els pentinats i altres elements estètics.
Si nosaltres, el seu pare o mare, els critiquem o rebutgem qui son en aquest moment, no els estem ajudant. El tema no és si ens agrada la peça de roba o el pentinat, això són coses banals que no ens haurien de preocupar massa, el rerefons és si sent escoltat, acceptat i estimat el nostre fill i filla. Si quan estan construint la seva personalitat, estan cercant qui son i qui volen ser en el futur , nosaltres no hi som, els allunyem, els estem traient l’àncora que sempre hem de ser per a ells i elles. L’àncora que els permet volar quan se senten segurs però també tornar a nosaltres quan no se’n senten tant, perquè sovint tasten coses, experimenten i s’equivoquen i han de poder continuar sentint-se estimats i valorats per nosaltres.
Si en aquest viatge cap a l’adultesa, els deixem sols, potser s’obra una escletxa difícil de salvar quan deixi de portar els cabells de color rosa i llavors si, que ens agradi com vesteix, potser haurem perdut oportunitats que ja no tornaran.
Siguem honestes amb nosaltres mateixes i deixem d’endolcir un passat gloriós que segurament va ser com el present, ple de coses boniques i moltes d’altres que no ho van ser tant. Però sobretot no comparem la nostra vida i com la vàrem viure amb la seva, omplint de retrets la nostra relació. Els joves i les joves tenen grans reptes de futur, que tinguin coses al seu abast que nosaltres no vam tenir, no ho fa més fàcil, ho fa diferent. Tu que faràs? Els voldràs acompanyar o la deixaràs sola per uns estrips als pantalons?
